La mort a Venècia

La mort a Venècia és indubtablement una de les obres mestres del cinema en la secció poesia. Sí, és un poema visual filmat per una persona civilitzada que coneix la cultura visual que l’ha precedit i que la sap triar i citar. Les primeres escenes amb les vedute de la Gran Llacuna son autèntics quadres de Canaletto en moviment, o les vistes emboirades dels carrerons de la ciutat que semblen sortides de Guardi. Venècia com un laberint de boires baixes. Aquest inici majestuós amb música de Mahler i el final tan tràgic amb el protagonista morint a la platja son els moments culminants del film. Obra que té molt de pictòrica no només per les referències claríssimes a la pintura del Set-cents venecià sinó per les al·lusions a la pintura del segle XIX, sobretot en els fotogrames a prop del mar, de Boudin a Sorolla, homenatge als temps de l’origen d’aquesta obra, la nouvelle que Thomas Mann va escriure el 1914.
La mort a Venècia és una pel·lícula que s’ha acostumat a llegir des d’un punt de vista equivocat. El seu rerafons no és una reivindicació de l’homosexualitat sinó l’anhel de possessió de la bellesa. La busqueda del que és bell en un sentit platònic. La recerca de la bellesa del sublim que tan bé va saber explicar Thomas Mann i va copsar Luchino Visconti. La bellesa està en la pròpia vida, en els dies assolellats, en la ciutat de la LLacuna i també en aquest àngel asexuat que representa Tadzio. Gustav von Aschenbach, el compositor alemany que arriba a la ciutat per passar l’estiu i recuperar-se d’un passat tràgic (la mort de la seva filla), – refinadament interpretat per Dick Bogarde – , és un observador més que un voayeur, un home que busca al jove Tadzio des d’un sentiment esteticista o platònic que no físic o carnal. El tema va més enllà de l’homosexualitat o la pederàstia que propicien una primera lectura buida, inculta, vulgar, molt pròpia dels nostres temps. Von Aschenbach mor al no poder aconseguir Tadzio com a ideal de bellesa, no com a desig passional. La seva decadència personal va paral·lela a la de la ciutat presa del còlera i el seu final a la platja amb la cara absurdament maquillada de blanc , la màscara en la ciutat del carnaval-, sobre la que corre un rajolí de tinta negra com si a sota del barret s’amagués un pop moribund i viscós és una de les millors morts cinematogràfiques de tots els temps, una manera perfecta de retratar la impotència, el patetisme que acompanya tot fracàs personal. Tot banyat de llum i del adagietto, cinquena simfonia de Gustav Mahler, que no per casualitat porta el mateix nom que el nostre protagonista.
Aquesta és una obra en transversal que aglutina literatura, cinema i música. Thomas Mann va construir l’edifici, Visconti va realitzar la proesa de fer-lo visible i Mahler li va posar la música. Tres grans genis en una sola obra.Tres son també les parts en les que s’estructura la pel·lícula seguint una peça musical o teatral. Coneixent la dificultat de posar imatges a un text que funciona com un monòleg interior, sense massa diàleg, Visconti se serví de dues eines imprescindibles: el flashback i la imatge en plànols curts, als quals hi afegiria un tercer pilar,-la música-, per a construir aquesta torre de Babel del setè art de tots els temps.
Tota la pel·lícula es construeix en base a una frase del poeta Karl August von Plate:
” qui ha contemplat amb els ulls la bellesa està ja consagrat a la mort”. La idea de la bellesa lligada a la mort, o millor: hom només pot aconseguir la bellesa morint. Una frase que coneixia Visconti i que recorre tota la tradició de la cultura occidental: de Plató o la Bíblia a Rilke (Primera Elegia de Duino) o Borges (La máscara y el espejo), passant pel propi Thomas Mann.
Els personatges secundaris son també excel·lents. Des de l’elegant Silvana Magnano com a mare de Tadzio fins al propi jove, meitat àngel, meitat dimoni,caravaggesc, que tant s’assembla a Adrea Casiraghi, fill de Carolina de Monaco, que interpretà el danès Björn Andersen, o la joveníssima Marisa Berenson en el paper de la dona de Aschenbach, cognom que no per casualitat significa: les cendres llançades al riu. Cendres de nostàlgia llançades al bell riu de l’oblit.

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>