Cartes cubanes (IV)

La vista de L’Havana des de La virgen de Regla és molt semblant a la de Venècia des de san Giorgio. Aquí, el Capitoli fa de san Marco i el cel tropical embolcalla la ciutat de les columnes amb més grandiositat que la dels canals. Llàstima que no hi ha pintors que hagin copsat L’Havana. El vaporetto havaner és una barcassa tancada. Els mitjans de transport (per anomenar-los d’alguna manera) son pensats més pels animals que per les persones, des dels celebres camellos (autobusos amb gepes) a aquestes barques pretèrites. Només els autobusos escolars grocs, a la americana, se salven d’aquest inventari dels transports inhumans cubans. Miro la ciutat i les primeres llums que s’encenen abans que es faci fosc. Falta la música simfònica de Mahler per completar aquesta visió romàntica de la ciutat vora un port bell i brut. Només dos grans vaixells antiquats amb lletres russes trenquen la monotonia de les aigües.

La visió de la ciutat, sí, des de diversos punts de vista. Des la literatura a través del llibre de Cabrera Infante que us comentava en una d’aquestes cartes. Des de La Virgen de Regla amb el record venecià. I també del darrer pis de l’edifici Focsa, un dels pocs grata-cels de la ciutat, on hi ha un restaurant amb grans vidrieres des de les quals s’entreveu la ciutat perquè estan brutissímes. Intuïm la planimetria de L’Havana de nit i la mola del nostre hotel sobre el Malecón. Lluny queda L’Havana Vieja amb la catedral. La ciutat és molt més gran del que pensàvem. Per exemple, el cementiri de Colón és una ciutat dins de la ciutat. Gran quadrilàter dels morts en marbre blanc: clara ostentació de Carrara. Busco les tombes dels meus herois: Carpentier i Lezama Lima, panteons desiguals; més luxós el de Carpienter, més senzill el de Lezama: així s’entén quin dels dos era més proper al règim, més reconegut postmortem. Es tan gran L’Havana com la maqueta de la ciutat en la qual pots situar els monuments i edificis que ja coneixem. M’hagués agradat recorre aquesta ciutat quan era esplendorosa, a finals del segle XIX quan van arribar els immigrants, alguns dels quals catalans, futurs indians. Com sabeu, els vilanovins es van quedar a L’Havana i els sitgetans a Santiago: fraternal repartició del territori. Imagino aquells temps i aquella gent i les seves cases modernistes. A més a més, ara sé a través del meu oncle Anton que el meu besavi patern, en Josep Picas, va marxar a Cuba amb en Joan Arias, l’avi del meu amic Enrique. Junts arribaren a l’illa i treballaren al mateix basar de sitgetans. Quan va exclatar la guerra el meu besavi va agafar el primer vaixell de tornada mentre en Joan Arias lluità amb els espanyols arribant a ser tinent. Els Arias tenien la casa sitgetana al carrer de l’Illa de Cuba, naturalment, cruïlla amb san Isidre. Passat quasi un segle i varies generacions, l’atzar ens ha reunit novament a Cuba.
De camí a l’aeroport José Martí, penso en aquests dies i amb la intensitat que els hem viscut. I m’adono que aquest ha estat, per sobre de totes les coses, un viatge en el temps. La Havana és una ciutat fossilitzada i molts paratges de la part de l’illa que hem vist encara està tan verges com quan foren colonitzats.
Ja enyoro aquesta terra i la veu melodiosa de la seva gent i la música que brolla, com tot, desmesuradament.

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>