Guia definitiva del Cau Ferrat

Sitges, juntament amb Vic i Montserrat, alberga una de les col·leccions artístiques més importants de Catalunya, Barcelona a part. La perla d’aquest patrimoni és, sens dubte, el Cau Ferrat de Santiago Rusiñol, el qual una vegada vaig veure traduït al castellà com “se cae herrado”, divertidíssima traducció d’una ignorant el nom de la qual no vull recordar.
Tinc a les mans la novíssima guia del Cau Ferrat, encara calenta com un llonguet sortit del forn. Format allargat i disseny contemporani, fan d’aquesta publicació un model de guia de museu que depassa en molt no només les obsoletes guies del Cau que fins ara anaven repetint la original del 1933, sinó la majoria de les existents sobre els nostres museus. Amb disseny pulcríssim de Jordi Ortiz i Patxi Solà que combina sàviament imatge (algunes a dues planes: bellíssimes) i text, compta amb la redacció exemplar de Roland Sierra. Sí senyor: una narració ajustada a l’objectiu de divulgació però alhora ben escrita per un periodista que sap que s’hi cou. La introducció ens situa el personatge i la seva dèria col·leccionista que quedaria fossilitzada en aquesta casa de pescadors única, un mirador abocat al mar i les roques, que comprà per mil pessetes el 1893. El Cau Ferrat com la culminació de l’Art Total. Un plànol situa al visitant en aquesta casa de l’art esdevingut laberint i obra la guia a les diverses seccions: pintura i dibuix, ferro, vidre, mobles i escultura, i ceràmica, explicades quasi obra a obra amb rigor i voluntat de difondre: enllà de l’encàrrec circumstancial només pots descriure així les obres quan les vius i les estimes. Treball que traspua hores d’observació en directe de les peces i hores d’estudi de la documentació de les mateixes: mirar i llegir, equació inusual entre els que avui escriuen d’art. Enllà de les grans obres de tots conegudes, em plau retrobar-me amb peces plenes d’ànima com ho son: el paisatge nevat de Regoyos que dialoga amb el de Nôtre-Dame de Miquel Utrillo, el bulevard parisenc emboirat de Ramon Pichot, el rar plat policrom de “faixes o cintes”, o d’enigmàtica Dama del Cau Ferrat, renaixemental talla policromada batejada per Joaquim Folch i Torres, primer director del museu. La col.lecció del cau és una utòpia per a un col.leccionista o per a un autèntic antiquari.
L’Any Rusiñol ha suposat un abans i un després per a Sitges. Enllà de les mostres digníssimes i dels seminaris i d’altres actes, només la inversió publicitària de l’Any Rusiñol patrocinant Sitges és d’una importància extraordinària. S’ha sabut invertir en prestigi, en reforçar la imatge de Sitges com una Babel de les Arts, tot manllevant les paraules que Rafael Benet dedicà a Tossa. I aquest és el camí adequat: retornar a Sitges el caire de vil.la cultural que Rusiñol fundà. La guia del Cau Ferrat, acabada de presentar, no és només una eina ja imprescindible per recórrer el laberint rusiñolenc sense perdre’ns sinó una publicació que en diversos idiomes donarà a conèixer el patrimoni artístic més valuós de la nostra (deixeu-me-la fer també una mica meva) vil.la.

 

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>