Petita història d’un peix urbà

Al centre de la ciutat, hi ha un restaurant napolità. Porta el nom exagerat de Vesubi tal com ho indica la targeta amb la imatge descolorida d’una vista de la ciutat amb el volcà que li dona nom fumejant. La decoració del local és dubtosa: parets blaves amb un estucat d’afeccionat seguint l’ancestral tradició napolitana de simular el luxe amb procediments econòmics. Em sobta la gran peixera que hi ha al fons, més pròpia d’un restaurant xinès que d’un d’italià. Una peixera és una imatge essencialment col·lectiva: un conjunt de peixos girant en imaginàries formes el·líptiques. Com un pintura viva, parteix d’un simulacre: reproduir en miniatura el fons coral·lí del mar. Darrera els vidres bruts, hi ha un sol peix donant voltes sobre si mateix: malviscut i bastard i amb cara de pocs amics: una espècie inútil. A no ser que l’únic exemplar fos singular, un peix lleig i sol dins d’una peixera és vulgarissím. No m’estranya quan el veig moure’s cansat, d’un costat a , sense esperança, sense destí. M’aixeco i el miro fixament als ulls i veig dos caps d’agulla que subjecten un cos d’escates de colors que combinen malament. Aquest no és definitivament un peix-dandi sinó un peix que no arriba ni a hortera perquè darrera de la seva naturalesa no hi va haver cap mena de pretensió estètica. A voltes, la naturalesa més que sàvia és del tot imbècil.
Mentre em porten la comanda, m’aixeco i torno a mirar-lo detingudament, observant-lo com si la peixera fos la lent augmentada del microscopi i m’adono que aquesta bèstia absurda ha perdut el sentit de la seva vida. Dona tombs topant mil vegades contra aquesta paret freda i transparent. Sembla que pensa, que reflexiona, però deu ser que està seriós: és un peix no-future com un personatge de Houellebecq. Mirant-lo, però, amb ulls objectius m’adono que no pensa en rés, viu abandonat davant la gran pantalla. Quan l’analitzo fredament, sense la compassió que sempre desperten en mi els desheretats, m’adono que conec moltes persones que son com aquest peix. Persones que viuen en aquest laberint personal de no entendre que han fet amb la pròpia vida quan es massa tard per tornar-la a viure. Vivim una sola vegada i volem aprofitar aquesta oportunitat única. Portats per aquest miratge (en el fons, la recerca proustiana del temps perdut) sovint equivoquen el camí. I el gran dama humà és que l’últim i més autèntic sentit de la vida només ens el dona la mort, l’altra cara de la mateixa moneda.
Deixem-nos però de filosofia o de moral i tornem al protagonista de la nostra història. Immers en un simulacre del golf de Napolí viu ara en un rectangle minúscul. Em pregunto obsessivament: va ser un dia lliure?. La cuina amb els focs alçats son la representació del llunyà Vesubi: tot restaurant italià és, en part, l’escenografia d’una nostàlgia. El peix segueix nedant rutinàriament com l’oficinista que va cada dia a la feina, empresonat com un guardià de quadres amb un sol paisatge com a tot horitzó.

 
Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>