Virgilio Piñera

M’agrada la literatura sud-americana (crec que és millor el descriptiu prefixe sud que el latino), potent literatura en la que hi ha molts autors entre els meus preferits: els argentins Borges i Cortázar, el mexicà Rulfo i els cubans Lezama Lima i Carpentier, estan en els llocs preferents de la meva llista. M’agrada la música escrita d’un castellà més ric del que es parla i s’escriu avui a Espanya, especialment a la nostra Espanya norma-duvalitzada a través d’ aquesta televisió infame que em temo és el mirall d’una societat tafanera i putrefacta que no pensa, ni parla: només difama. M’agrada la prosa barroca dels mestres literaris sud-americans que alguns confonen amb un bosc de paraules sense sentit quan acostuma a ser al revés: una maquina perfecte de paraules ordenades com les espècies vegetals en un jardí de Forestiere.
Vaig conèixer l’obra de Virgilio Piñeira recentment en una antologia de contes sud-americans i el seu relat Insomnio em va inspirar una inhàbil copia (espero que ja m’haureu perdonat) per a una d’aquestes columnes setmanals. Fa tres mesos, vagant per la Plaza de les Armas de L’Habana Vieja vaig comprar una edició dels contes complerts de Piñeira, quasi sis-centes pàgines que he llegit com qui beu un vas d’aigua. El món que ens ofereix Piñera està ple d’éssers fantasmagòrics moguts pel fil inexplicable de l’atzar. Es una barreja entre Stevenson i Kafka, és a dir: narrar amb llenguatge planer i amb la màxima naturalitat els arguments més fantàstics i impossibles. Com en quasi tots els autors, el seu món literari està marcat per la seva vida. De família molt pobre, Piñera passà una joventut marginal, exiliat a Buenos Aires, ciutat en la que va veure publicat el seu primer conte de la mà de Borges mentre planejava batalles literàries amb Gombrowitz. Gràcies a dos escriptors cubans,-Lezama Lima i Cabrera Infante (aquest últim està a la llista, of corse)- va aconseguir passar de ser marginal i viure en les tristes cambres de les pensions que surten als seus contes a dirigir dues revistes literàries, Ciclón i Lunes, i tenir un sou per a viure tranquil. De tota manera, la seva homosexualitat el va portar a ser marginal en la Cuba homofoba i castrista en la que altres escriptors, Reinaldo Arenas (està a la llista però no tan ben col·locat) for example, van viure a l’Infern.
Piñera és el menys barroc dels escriptors sud-americans del segle XX. Un autor que rebutja tant la solemnitat com ho feia Augusto Monterroso (un altre que ocupa els llocs principals) i que busca un llenguatge col·loquial per explicar uns espais sense paisatge, uns personatges sense història: vida en estat pur.
No fa massa dies, vaig trucar a una amiga per felicitar-la: feia quaranta anys i la vaig voler obsequiar amb dues frases tretes de dos contes de Piñera, frases que jo mateix m’aplico rigorosament: “Tengo cuarenta años. A esta edad, cualquier resolución que me tome es válida…no me gusta problematizar”.

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>