Un ermità a Madrid

Visito el Prado, tranquil·lament. No hi ha massa turistes i els nacionals estan tots en aquestes platges que son olles de cossos desiguals torrant-se al sol d’Agost. Em quedo una estona mirant l’home que estén un llençol blanc sobre la balustrada de Vila Medicis, pintada en plein air per Velázquez, tot anticipant els impressionistes, o el gos mastí impertèrrit i de pelatge sedós de l’angle inferior dret de Las Meninas, o l’ànima tan trista del Niño de Vallecas. Després vaig directament a Goya i comparo La Maja vestida amb La Maja desnuda i m’adono que jeuen sobre sedes de verds diferents i m’endinso en el seu ventre de mantega, craquelat pel temps, i noto que es ters i dur com una pedra, un ventre que no ha engendrat mai. I no marxo sense parar-me davant d’una de les meves obres preferides, Lot i les seves filles del sensual Francesco Furini. D’un fons de lapislàtzuli sorgeixen els cossos nus de les filles abans verges d’un vell indecent: un aperitiu perfecte abans de Patinir.

Patinir: feia temps que no veia una exposició tan meravellosa. Només s’exposen una vintena de quadres però expliquen un dels mons més poètics de la pintura de tots els temps. A mi la pintura flamenca em cansa, trobo que és una mena d’inventari descriptiu dels mateixos temes, versions de versions. En canvi, podria estar mirant a Patinir tot el que em queda de vida. Aconsegueix reduir el tema a anècdota i fer del què abans era l’anècdota,-el paisatge- el tema. Naturalesa fantàstica amb roques lunars d’argent i paisatges frondosos i, sobretot, els celatges banyats en un blau que de tan original ha agafat el nom del propi pintor: més val passar a la història com a nom d’un blau que com a bou cru com li ha passat el pobre Carpaccio.

Patinir pertany a un món, el del Renaixement del Nord i té uns referents, especialment El Bosco, però aconsegueix la única cosa que està reservada als nascuts sota el signe de Saturn: condensar la tradició i dir alguna cosa nova. Puc imaginar els seus contemporanis buscant els detalls que el pintor ha col·locat sobre la taula, irònicament: una cabra dalt d’un penya-segat, el dos cignes al llac, el caganer,…. Enllà de la simbologia sempre present en la pintura d’aquest temps, em fascina la capacitat de Patinir per convertir-la en un joc sublim de diversos registres: des de l’observació del nen tot cercant aquests detalls com avui buscaria les set diferències al diari, passant per l’evocació dels celatges dedicada als poetes i arribant al gran missatge, només pels teòlegs o filòsofs. Sí el missatge que guarden aquestes teles fa referència a l’atzar que hi ha en la vida, els paisatges de Patinir, enllà de la bellesa, son vanitas de la naturalesa. Alguns ho sabem i per això quan els mirem, quan no ens cansem de penetrar-hi, de viure dins d’ells, se’ns fa un nus la gola i ens colpeix l’anima. Davant de tanta bellesa, ens adonem que som humans, és a dir, ben poca cosa, quasi res…

Continuarà…

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>