Diu La Vanguardia que les carreres amb més demanada son arquitectura i medicina, i entre les que menys, les humanistes. No calen massa enquestes per saber que un humanista avui no té massa sortida professional. Només ens cal posar els telenoticies i observar com s’expressa la gent quan els hi endollen la carxofa o escoltar els debats o les tertúlies, tan radiofòniques com televisives, o només ens cal escoltar les converses de la gent o assistir a presentacions o taules rodones o conferències o simplement anar a sopar amb contemporanis per comprendre d’una vegada per totes que un humanista en la nostra societat no hi té res a fer a no ser que es recicli en tertulià, és a dir, algú que no sap de res però parla com si ho conegués tot. Si volem sortides professionals, cal estudiar per llauner o per fuster o pintor de parets o taxista a Barcelona, la metròpolis on creixen els hotels i els turistes sota les pedres. Cal estudiar aquelles professions en les que s’arreglen els problemes, les que et donen solucions com Corporació Dermòstetica (tens pèls a l’esquena i te’ls treuen, for example),pràctiques i funcionals, i no aquesta abstracció de saber alguna cosa de disciplines tan allunyades al món d’avui com ho son la història, la geografia, la filosofia, l’art, la sociologia…
Els meus amics tecnòcrates sovint em miren amb aquella cara de suficiència dels que es pensen que guanyen més que tu i em diuen: què, l’art, com va?, donant-me un cop a l’esquena. Passada una estona fan aquelles bromes ridícules pròpies dels ignorants que veuen en la cultura un món massa allunyat per intentar apropar-se però perillós i que per tant cal menysprear i et tornen a preguntar: què el Pirandello?, tot referint-se al meu estimat Piranesi. Per a tots ells, com per a la majoria de la resta dels mortals, les persones que alguna cosa tenim a veure amb la cultura som gent sospitosa, gent amb molt temps per perdre, que vivim massa bé i treballen poc. I no hi ha res per a valorar una professió com passar-la pel filtre de la remuneració. I no hi ha res pitjor pagat que la cultura. Normalment es gratuïta. Es a dir, escrius per no res, o per menys que res, és a dir, et paguen tan poc que seria millor que no t’insultessin i et diguessin la veritat que s’amaga darrera de tot plegat: et sents pagat al veure publicat el que escrius, deixant una petjada en la memòria col·lectiva de generacions futures o millor dit anant a parar al cementeris de papers de les hemeroteques, allà on dormen les rates.
El pitjor de tot és que els que ens dediquem a la cultura som uns idealistes i pensem en clau de futur, quan és molt millor fer-ho en clau de present, com el llauner que cobra a l’arreglar l’aixeta i no pensa en el demà. L’humanisme com el cristianisme han estat minats per les esquerres i per les dretes. Les primeres han mirat de destruir el cristianisme fins allà on han pogut pensant que minaven una estructura moral de dretes quan el que estaven fer era segant la terra d’on encara podia crèixer alguna cosa fértil. I les dretes han anat desgastant la idea de l’humanisme pesant que era sospitosa, perquè podia posar en entredit els valors socials i economics que representen. I així la nostra burguesia, il.lustrada en altres temps, ja fa molt que ha renunciat a saber alguna cosa més que la cotització de la borsa i de què val el pam quadrat de terreny a Formentera. Es la burguesía analfabeta i frivola que s’asseuen a taula per parlar de diners i minyones i d’on enviaran els fills fent veure que així els eduquen quan el que pretenen és exiliar-los definitivament. Per cert, noves generacions que han agafat el pitjor dels anteriors i que no s’han sapigut replantejar un futur nou, tot reciclant els únics valors útils, tot fussionant-los, aquells que venen del cristianisme i els de l’humanisme o millor dit un humanisme cristià o un cristianisme humanista, per combatre tant relativisme i vacuitat. Només cal llegir l’intel-lectual que millor representa aquests ideals per consensuar aquest escenari desolador i practicament irreparable. Em refereixo al Papa Benent XVI i declaro que no soc, ni he sigut mai de l’Opus, sinó un home d’ordre amb una certa fe (cada vegada menys) en l’espècie humana.
Artur Ramon i Navarro