A propòsit de Miquel Utrillo i Sitges (II)

Ramon Casas, Retrato de Miquel Utrillo

 

El consistori de Sitges fa temps que s’esforça en donar a conèixer la Vila més enllà del sol i la platja habitual o del món gai, fonts turístiques que sortosament han anat alimentant la vila i la seva gent. Avui, però, es vol ampliar la mirada i és pensa en un nou target: una Vila de les Arts, tot i que el projecte em sembla encara poc definit. Per construir una ciutat de les arts caldrà molt talent i molt pressupost. De talent, Sitges en té molt, de pressupost em temo que no tant. Darrerament, durant la gestió de l’alcalde Jordi Baijet,-a qui he tingut el gust de tractar i sempre m’ha semblat un polític amb un perfil gestor i que sap escoltar, una qualitat insual entre els del seu gremi-, hi hagut algunes actuacions valuoses al respecte, especialment tota la gestió relativa a l’Any Rusiñol que va tornar a posar a Sitges en el mapa de la cultura a Catalunya amb gran èxit. Aprofitant aquesta inèrcia enguany es dedica l’any a Miquel Utrillo i la comissaria és Vinyet Panyella que de ben segur que ho farà molt bé tot i que comptarà amb menys mitjans que els que es van dedicar a Rusiñol per dues raons fonamentals: Utrillo no és Rusiñol i el context econòmic no és el que era.

De tota manera la figura de Miquel Utrillo és cabdal per entendre el desenvolupament de Sitges com una ciutat de les Arts els anys vint, una idea que avui, quasi un segle després, és vol recuperar. Segurament però falta trobar el triàngle perfecte que va permetre fer el Maricel i ser l’admiració dels sitgetans i dels foraster: l’artista de renom, el multimil.lionari mecenes i l’activista cultural. On son?. No ho sé i menys en temps de vaques magres. Realitzar una mostra Miquel Utrillo i activitats i conferències al seu voltant ajudarà a mantenir aquest tó culte i civilitzat de la vila. Restaurar el Cau Ferrat ja és una gran cosa i aprofitar l’avinentesa per a donar a conèixer Sitges arreu a través d’algunes de les obres del cau mentre estigui tancat també. Ara bé, reconvertir els espais al voltant de l’Ajuntament amb centres culturals ja ho veig més complicat. No tot pot ser com la Fundació Stampfli perquè costarà molt trobar les obres d’art i els pressupostos per a mantenir-ho. Més val poc i bó que atomitzar l’oferta amb continguts de curta volada com passa avui a Barcelona on a cada cantonada hi ha una fundació: estic per fer-ne una al rebedor de casa. A Catalunya tenim el mal costum de començar la casa per la taulada: primer cal comptar amb l’obra artística i després adaptar-la a l’arquitectònica no a l’inversa, primer el contingut i després el continent, sino anem deixant caixes buides com ho son molts dels nostres museus i espais culturals.

Retornant a l’arquitectura sitgetana modernista, crec que seria bó i no costaria massa fer una mostra o álbum de fotografies de les millors cases que s’han enderrocat des del final de la guerra civil fins avui per comparar el que ara s’explica a les guies de l’arquitectura modernista sitgetana en relació amb el que s’ha perdut. Enllà del blanc que Sitges ha anat perdent, també les torres en punxa que simbolitzaven la Vila han anat desaparaguent. Ara, de torres amb punxa solament queda la del cap de la Vila i la torre d’en Cebriano del carrer Jesús , però abans es veia el jardí i l’entrada de la casa amb la gran torre. Han tapat la vista perquè han fet una nova construcció al davant i han tapat l’entrada, que fa perdre tota la gràcia . Certament era de les cases amb torre del centre de la Vila que es feia admirar.

En fi, Utrillo i Sitges i l’arquitectura i l’art, d’ahir i d’avui, de sempre.

 

Artur Ramon Navarro