No us penseu que encapçalo aquestes lletres amb el nom propi del davanter xilè del Barça, la selecció del qual ha enviat la roja a casa i ha callat tanta fatxendaria de pàtria rància.

No, la cosa té més alta volada. Em refereixo al nom del protagonista de la primera novel·la de Marguerite Yourcenar, Alexis o el tractat del combat inútil. Escrita el 1929 quan l’autora tenia vint-i-quatre anys, és una carta llarga on Alexis escriu a la seva dona, Mònica, explicant-li la seva vida i reconeixent la seva homosexualitat i la impossibilitat d’estimar-la, l’inútil combat que ha portat contra ell mateix. La confessió i la justificació de la vida d’Alexis, un músic, comprimida en la infantesa trista en una Viena decadent.

És una obra sense gènere: epístola, sí, però també assaig, conte, poema, un text que aguanta bé avui, vuitanta-cinc anys després. Aquest llibre de menys de setanta pàgines és una celebració de la vida, de la recerca de la bellesa, del respecte per la diversitat. En temps conservadors i dogmàtics, extremadament populistes com els nostres, hauria de ser una obra de lectura obligatòria entre els nostres adolescents. Està plena de reflexions sàvies i precises, escrites amb una prosa polida com un clàssic.

De fet, és ja un clàssic contemporani. Com diu la Yourcenar, la literatura és la cendra de la vida, però a vegades penso que aquestes cendres l’omplen a manera de simulacre perfecte i val la pena refugiar-se en la bellesa en èpoques banals i buides, sinistres. La vida o el combat contra nosaltres mateixos, sí.