taxi-driverSempre que agafo un taxi groc a Nova York recordo el film Taxi driver (diri- git per Martin Scorsese i protagonitzat per Robert de Niro). Després de conduir catorze hores dia rere dia en la jungla d’as- falt de Manhattan qualsevol acaba boig. M’interessa el fenomen des d’un punt de vista d’antropologia social. Majoritària- ment, els taxistes son immigrants i cada ve- gada que he visitat la ciutat he intentat apuntar els seus noms, que estan escrits a la llicència enganxada al vidre que separa el seu espai del meu. Sharan Shrestha, Abdou- lixader Issa Moussa, Binyaminon Binyamin, Oluh Sylvanus, Anastasio Pantelio, Obeng Sampsom… Noms sonors i exòtics que porten homes perduts entre el trànsit i els fums que surten dels carrers com si l’infern es- tigués al subsòl de la ciutat. El vidre és la frontera entre les seves vides lluny de casa i les nostres tan rutilants. Una conversa amb ells pot ser el simulacre d’una amistat.

Una nit vaig agafar-ne un amb tres amics i em vaig as- seure al costat d’un taxista de Ghana que parlava molt alt i gesticulava. Vam parlar du- rant tot el trajecte compartint un mateix espai i temps. Em va confessar que aquella era la seva última carrera després de quaranta anys. Estava feliç, ra- diant. Somiava vendre’s aquell taxi groc amb més de tres- cents mil quilometres recorre- guts que havia conduït pel la- berint de la metròpolis com en un viatge sense un destí con- cret. Bé, el destí estava clavat en els seus ulls i no era altre que el somni de comprar-se una casa amb un hort vora el llac Volta i oblidar tot el que havia hagut d’aguantar fins ar- ribar allà.