Sebastià Gasch va posar en voga la idea de l’expansió de l’art català al món a través del seu llibre, que ara parafrasejo, publicat el 1953. Poc podria espera el crític que la seva idea es faria realitat mig segle després en motiu de les exposicions que es realitzaren als Estats Units,-Cleveland i Nova York- i al Museu van Gogh d’Amsterdam. Això acostuma a passar a casa nostra : dones una idea i es realitza cinquanta anys després. Mostres diverses però que naixien de la mateixa inquietud : col•locar el nostre art i els nostres artistes en la història en majúscula de l’art. Propòsit que en part es va acomplir i en part no. Una flor no fa estiu, ni dos primavera.
De la mostra nord-americana, destaco un quadre meravellós d’Artur Carbonell, una constel•lació de 1933 quan el nostre artista feia de Miró. En el catàleg de la mostra reprodueixen l’obra amb un comentari poc generós: “Carbonell pintava visions geomètriques i abstractes com les escultures d’Arp” i com a cloenda li dediquen una brevíssima veu biogràfica. Ja li hagués agradat a Arp, artista excessivament mecànic, pintar una obra tan bella com aquesta. Sobre un fons metàl•lic sorgien formes geomètriques, abstractes, poesia pura. No sé si em meravellà tant veure aquella obra d’un artista poc (re)conegut allí, penjada a les partes del Metropolitan a la quinta avinguda novaiorquesa com retrobar-la, a la venda, poc després a les partes del despatx d’arquitectura del malaurat Oriol Armengou al carrer Bruc de Barcelona, molt a prop d’on llavors jo vivia. Vaig obsessionar-me en portar aquella obra al MNAC i el camí del carrer Bruc al Palau Nacional va ser complicat, laberíntic i a vegades vaig estar a punt de tirar la tovallola. Recordo les reunions a l’hora del cafè amb el Sr. Armengou i les seves germanes i el dia que vam signar l’acord definitiu mentre despenjàvem el quadre deixant la petjada del temps o la memòria enquadrada a la paret. En honor a la veritat val a dir que sempre em van posar les coses fàcils perquè en el fons compartíem el mateix objectiu: que aquella obra anés al millor port possible.
Ara quan retorno al MNAC i el vaig allí penjat al costat dels millors avantguardistes, recordo la prosa poètica de JV Foix i el color d’aquest fons gris deu ser el mateix del cel projectant-se a les aigües que arriben a la platja de sant Sebastià. Quan passo per allí de camí del cementiri, penso que darrera de qualsevol cantonada sortirà el poeta portant la imatge del sant que venera la Vila i el pintor li oferirà pintar un pit petit de la Matilde, de l’Enriqueta , de la Josefina. Acaricio el llom del KRTU i observo la coberta com ha quedat retallada pel fum de les flames tal com va quedar la paret del despatx de l’Oriol Armengou al despenjar el quadre de Carbonell. (M’estic passant de Proust!.Disculpin les molèsties). Ara però envejo a la Biblioteca Santiago Rusiñol que posseeixi la única primera edició que em manca de Foix. Tinc el cuc del llibre i no suporto la lleu esgarrifança del préstec. La poesia però va salvar-se de la incompetència que provocà el foc en el despatx de l’amic Malagelada, erudit sitgetà inusualment generós a qui li dedico aquest dos articles i li agraeixo que m’hagi ajudat a concentrar les meves sempre inhàbils lletres i li demano públicament més material per a pròximes columnes sitgetanissímes. Soc ara un devorador de material literari de la Vila. Sé que li arribarà aquest eco i que correspondrà com un gentleman.

Artur Ramon i Navarro
www.entransversal.blogspot.cm