Artur Carbonell (I)

De J.V. Foix tinc quasi totes les seves obres en primera edició, algunes signades, una dedicada però em falta KRTU, el qual només tinc en edició nova (Quaderns Crema, 1998) dedicada pel poeta a Joaquim Ventalló amb la mateixa lletra tremolosa amb la qual em va dedicar pels mateix anys, els primers vuitanta, Cròniques de l’ultrason i l’Estació en el pis del carrer de Setantí.
Si Foix era un senyor de Sarrià, Frederic Malagelada és un senyor de Sitges. Ens retrobem a la galeria i em presta alguns llibres que em serviran per a properes columnes i per a sitgetanitzar aquest En Transversal , sovint massa dispers i poc lligat a la Vila. I parlem d’Artur Carbonell a qui en Frederic va conèixer i de Foix i del KRTU que em porta en primera edició des de la Biblioteca Santiago Rusiñol. En el cor del llibre s’obre l’apartat Presentacions i Foix dedica unes proses breus a tres personatges il.lustres: Salvador Dalí, Joan Miró i Artur Carbonell, tres dels grans artistes de l’avantguarda catalana dels anys trenta. Els tres relats tenen una mateixa estructura. El poeta es troba als presentats en diverses circumstàncies quotidianes i en fa una glosa plena de metàfores i d’al•lusions a les seves obres en relació amb la pròpia. El llenguatge de Foix és riquíssim i sorgeix de la tradició dels clàssics i el matís en l’observació i els girs son d’una intel•ligència singular. Només hi ha un escriptor que escrigui com Foix a l’Europa de 1920: l’italià Roberto Longhi. Tots dos escriuen a través d’estructures i idees que busquen la complicitat amb el lector culte i tots dos forcen al llenguatge fins a límits que els fan intraduïbles. Son autors que només es poden apreciar bé en versió original.
Retornem, però, al relat d’Artur Carbonell que en fa Foix i situem-lo en el moment en que tots dos col•laboren a L’Amic de les Arts quan Sitges esdevé una Babel del surrealisme cap el 1930. Situa l’escena a la platja de sant Sebastià on ara els diumenges primaverals dinen junts,entre babaus, els astres argentins de la esfèrica i aleshores,- fa només vuitanta anys-, en Carbonell anava vestit d’àngel “amb una túnica de seda blanca, excessivament llarga, ornada amb irreproduïbles filigranes d’or”. El poeta narra en primera persona l’escena i davant la visió d’aquell àngel deixa “el gonfanó (estendard usat com a insígnia de guerra a l’edat mitjana) amb l’efígie de sant Bartomeu…” i es dirigeix en llatí,-“el dolç argot escolar”-, per a preguntar-li si es l’Artur Carbonell, el mateix que faria un nen d’avui davant del nostre Messi (es) però en castellà vulgar. Junts es posen a garbellar sorra i quan el poeta li pregunta a l’àngel Carbonell que farà de gran, l’àngel li respon amb una pregunta: “I tu?”. Llavors, el poeta vestit de capellà es descorda el nus de la sotana per mostrar-li la nou del coll “que ascendia i davallava vertiginosament”. I mai més no es diuen res. El poeta li dona a llegir “el catorzè vers d’un sonet” i l’àngel li dibuixa i li pinta damunt la tela un pit i el poeta respon ensenyant-li la laringe prominent.El relat acaba així: “Només quan, de tant en tant, ens trobem per Sitges, jo passejant el gonfanó de Sant Bartomeu i ell, vestit d’àngel, que cull petxines i caragols marins, podem repetir-nos, amb cordial delectança, el nom- Caparboponepell!- començo jo. I ell respon_ Fopoix. Aleshores encreuem altra vegada els dits de les dues mans esquerres i garbellem sorra”.
Aquesta prosa poètica que Foix dedica a Carbonell condensa un món en un moment molt precís. Es una al•legoria de la poesia i la pintura i les imatges sembles tant sortides d’una aquarel•la de Carbonell com d’un sonet de Foix. Una recerca de l’origen, -la crida a l’ordre de Cocteau tan de voga llavors-, i una investigació i experimentació en les arts a través del treball en la metàfora del garbellar la sorra. I la paraula com a motor centrada en la laringe prominent del poeta. Tot, carregat d’un misticisme sublim ratllant l’erotisme, que va de l’aparició de l’àngel sortit de la Divina Comèdia a la imatge de sant Bartomeu com a estendard cristià que remet a les processons de Setmana Santa, just quan passa l’escena, “en ple març calcinós”.
No vull escriure sobre el què ja està ben escrit i em remeto als textos competents de la Isabel Coll, la Beli Artigas i el Roland Sierra, entre altres, per a comprendre la figura d’aquest activista cultural que dedicà la seva vida a les arts, especialment a la pintura i el teatre. He volgut glosar també la figura de qui vam tenir el privilegi de portar al MNAC. Una de les seves millors Constel•lacions dels anys trenta penja ja al costat dels grans, de Miró i de Dalí, tot seguint els visionaris postulats estètics del mateix J.V.Foix.

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>