Sempre m’he sentit afortunat de tenir uns pares o uns avis relativament joves. Quan jo vaig néixer els meus pares tenien al voltant dels vint-i-cinc anys i els meus avis rondaven els cinquanta. Avui, dels quatre avis, tan sols em queda un i sempre vaig saber que ell sobreviuria als altres per una raó molt simple: era el que veia més jove de tots. Sent jo el primer net, el paper d’avi li esqueia malament, tant que durant anys el vaig anomenar pel seu nom de pila: Josep o amb el diminutiu Pepe, la qual cosa no vaig acabar d’entendre mai. Em referia als altres tot posant el substantiu avi davant dels seus noms,- avi Artur, àvia Fina, àvia Elisa- , bellíssimes persones que tant vaig estimar i tant enyoro, ell era en Pep, abans Pepe. Probablement aquesta manca de definició lligada al seu esperit jove i a una curiositat intel·lectual per totes les coses el singularitzaven, com també els tocs de pilota que feia davant meu, l’experiència dels seus anys de jove davanter de l’Europa: jugar a futbol és com anar en bicicleta, el toc mai no es perd i es bonic tenir per avi a un virtuós de la bimba.

Dijous passat, aprofitant una visita ludico-professional a Sitges, vaig anar-lo a veure a la residència de l’Hospital sant Joan Baptista. Vaig arribar d’hora al matí, abans de les nou, i el patí feia olor de net. Sota els arbres i els bancs encara molls el vaig esperar i va arribar amb l’energia de sempre recolzada en un bastó. Va voler-me ensenyar-me la seva habitació. A l’entrar a l’hospital em vaig adonar que l’administrador és l’amic Roland Sierra, el qual m’havia comentat que estaven endegant unes reformes i dono fe que l’hospital llueix modern i confortable amb tots els ets i uts per garantir una vida digne als seus residents.

Admiro el meu avi,-ara ja puc emprar el substantiu- per la seva decisió de deixar el seu pis i anar a la residència. Un home com ell només podia anar-hi pel seu propi peu i no arrossegat per la família com els hi passa a molts altres. L’admiro perquè no es fàcil deixar un model de vida per passar-ne a un altre. No es gens fàcil que et truquin dient que hi ha una plaça per l’àvia, morta fa dos anys, i dir que vols ser tu qui l’accepti, no es fàcil posar les coses fàcils als altres i viure el darrer tram de la teva vida amb independència i rigor. El vaig veure animat tot i que encara a la residència no hi ha wifi i ell sense Internet no és feliç. Un avi modern. I es que el Pep sempre ha estat un admirador de les darreres tecnologies i navegava per Internet com peix per l’aigua quan els seus contemporanis pensaven que Internet era un país perdut per Islàndia. L’edat és un estat d’ànim li vaig dir i ell va riure intentant contradir-me amb un mal de maluc insoportable. A la vellesa un cal que s’agafi a la vida com el nàufrag a una taula per continuar vivint. I les ganes de continuar lluitant, els projectes de futur i vèncer la ineludible finitud de tota experiència vital per la màgia de la il·lusió son cabdals.

De la relació amb ell només lamento no haver-nos vist més per raons que ara no venen al cas. Les nostres històries han estat peces d’un calidoscopi a vegades difícils d’acoblar. Si que recordo els caps de setmana de la meva infantesa i primera adolescència a la casa de la urbanització Los Viñedos propera a Sant Pere de Ribas i el seu taller de bricolatge que feia olor de fusta nova on els diumenges escoltàvem Carrusel Deportivo a la ràdio mentre el Barça golejava a l’Hercules. Però si un vol mai no es tard i miraré de compensar la meva absència amb visites més freqüents. També sé que a l’hospital-residència estarà ben cuidat vora la malvasia sitgetana i només li demano que segueixi amb l’esperit jove perquè així l’edat no deixarà de ser més que una anècdota.

Artur Ramon i Navarro