Si pensem en els cims pictòrics del segle XX n’hi ha sis d’indubtables, tres a Europa i tres als EUA: Picasso, Matisse i Bacon, Pollock, Rothko i Warhol. Tots sis expliquen sense fissures el seu temps. Per això no és estrany que el dia que una de les seves obres clau apareix al mercat faci un preu rècord. I ha passat a Nova York, on el tríptic de Bacon retratant el seu amic Lucian Freud ha superat els cent milions de dòlars. Fa gràcia la frivolitat amb què s’ha tractat en els mitjans preocupats per la part epidèrmica: el desconeixement quan comparen aquest preu amb el de la pintura antiga, sense saber que cap gran obra dels antics no ha aparegut recentment en el mercat. Si ho fes, quadruplicaria el preu de Bacon. Per què Bacon? Perquè és l’únic artista modern que ha sigut capaç de fer un pols amb Velázquez i guanyar-lo. Ni Picasso ho va aconseguir amb la desigual sèrie de les Menines, que va regalar al museu de la nostra ciutat. Bacon, en canvi, agafa un dels quadres icònics de Velázquez, el retrat d’Innocenci X, i el supera, convertint-lo en una radiografia de l’home modern. Rere el preu del Bacon hi ha un reconeixement a un valor segur, a un clàssic. Més enllà del plaer estètic, en una adquisició com aquesta hi ha una inversió. I quan compres l’excel·lència el temps acostuma a anar al teu favor.