París en tres capítols: Capítol 2

Dimecres 10 d’abril

IMG_4500

IMG_4508Viatjo per sota terra de la Place Monge a l’Opera. Cares llargues banyades per llum d’ autòpsia. Entra un músic amb un saxo i ens porta una melodia estrident i trista que no ajuda gens. Depriment. Davant meu una noia bella i negre dorm i sembla talment un cap d’Ife: com m’agradaria acariciar-lo per saber si és real o una escultura.  La senyora del costat es maquilla, presumida, i es mira en un mirall que diu: “j’adore le printemps”…I le printemps és pura ficció. Tot aquí és literatura, una ficció. Tenen una capacitat meravellosa per fer tres coses millor que ningú: emmascarar la realitat amb les paraules, sentir-se superiors i complicar les coses més fàcils. Segueix fent un temps lleig i plou. Sortint del budell (no bordell) de la línia rosa, la set, del metro em trobo amb el rostre potent, rodinià de Victor Hugo que em mira fixament des d’un cartell publicitari. Penso en els seus dibuixos deliqüescents i poètics. En el dibuix segur que trobava el descans a tanta retòrica, una mena de lleure. Puc imaginar-lo tacant papers de tinta al seu estudi a la Place des Voges quan ja no volia fer d’ Hugo, quan es relaxava sent el Victor. Victor Hugo, sí, i la imatge pletòrica de l’Opera que es retalla al final de les escales desfiant París.

IMG_4501

Vaig amb temps ( com sempre, és una tradició familiar: els Ramons sempre arribem una hora abans a les nostres respectives cites al llarg del temps) i em passo per l’Hôtel Druot. L’epicentre de les subhastes franceses que recorda el desordre de l’Enseigne de Gairsant d’Antoine Wateau. Un quadre costumista on sembla que tots els personatges busquin alguna cosa que han perdut. Druot és el caos, l’antítesi de Christi’es. Sales amb les obres llançades a l’atzar i caçadors de troubailles preparats amb la lupa a la mà i l’ull afilat. Malauradament, no hi ha tanta troubaille per a tant caçador i sovint la confusió del desig amb la realitat ha convertit molts magatzems antiquaris de la capital amb el destí de la majoria de peces que es van comprar pensant que eren tresors i no ho eren. L’oportunitat atrau com l’opi i hi ha molt opiòman penjat de Druot, homenets que pugen i baixen les escales narcotitzats i histèrics a la recerca del no-rés.

M’agrada molt més el passatge Verneuil que té alguna cosa del cine de Mèlies, entre ingenu i surrealista avant la lettre, i les seves llibreries plenes de tresors veritables: els llibres. Clàssics i moderns, els que es van vendre molt i els que van passar sense pena, ni glòria. Aquestes llibreries son cementiris de la vanitat que tot escriptor porta gravada a foc en alguna part de la seva ànima. Sí, escrivim per vanitat, per notorietat, per deixar constància, per ser immortals. I qui digui el contrari, menteix. Es millor la literatura que el Facebok. Una cosa és la vanitat, calmar el monstre descontrolat de l’ego, i l’altra ben diferent és la pornografia o l’onanisme.

Arribo a la Bourse i m’imagino com deurien entrar fa un segle els homes de negocis a la recerca de la riquesa que és una forma absurda de la felicitat. Ara entrem els mercaders al temple i juguem a l’atzar de connectar un dibuix amb l’il.lusió d’una persona, tasca gens fàcils en el món nihilista en el que ens movem. He conegut al Samba, un dels encarregats de la seguretat del saló. Es possiblement la millor persona que he conegut aquests dies. Es senegalès però parla millor el català que els pijos de Pedralbes, la majoria dels quals van comença i acabar de parlar català a la mili. El va aprendre durant unes vacances a casa d’uns amics de Parets del Vallés. Sap que sóc de Barcelona- és fàcil perquè sóc l’únic expositor del Sud de França- i es dirigeix a mi amb un català perfecte que faria les delícies de la consellera Rigau. Una lleu esgarrifança m’atravessa l’esquena. Mentre hi hagi persones com el Samba, el català tindrà futur. Mentre els pijos segueix sent pijos, com les nines russes, una multiplicació de pijos, una epidèmia reproductiva pija, el català acabarà marginal i mort, un llatí postmodern o postmortem. Perquè els pijos van contra les lleis de Darwin: una espècie del tot invariable, sense evolució, més aviat involucionada.

Passa el dia entre les visites i les xerrades curtes. Una fira és una pel·lícula amb seqüencies molt intenses que passa ràpidament. La única fira que em va semblar l’eternitat va ser Feriarte a Madrid. Gràcies a aquells dies de tedi vaig llegir-me part de la millor literatura russa, Guerra i Pau em va durar dos dies… Спасибоleo Leon!!!. Les demés sempre m’han passat volant.

A la nit vaig a sopar amb uns amics a la brasserie Lipp al boulevard Saint Germaine. M’adono que a París els cambrers son classistes, l’embrió del trostquisme. Segons et veuen, et donen taula o no. He tingut sort ( anar vestit de venedor de dibuixos ajuda molt) i el cambrer no ha estat desolée i m’ha posat al costat d’una parella de nonagenaris americans. Mentre demanava una salade niçoise m’arribava una veu greu i coneguda de la taula del costat. El meu amic m’ha dit: ” saps qui tens al costat?”. Miro dissimuladament la senyora-mòmia del meu costat i no la reconec. Ell em diu a cau d’orella: “és la Lauren Bacall”. No pot ser!!!! Estic sopant al costat de la Bacall… que més pot esperar un cinèfil fetixista com jo. Estic a punt de dir-li alguna cosa però passo un d’aquells moments en el que el temps es para de cop pel dubte: li dic o no?, què li dic?. Té pinta de tenir mal caràcter i em fa por que m’engegui Boulevard avall. Prefereixo recordant-la a la gran pantalla al costat de la Marilyn o del Bogart. Sopo amb la Bacall el dia que s’ha mort la Montiel i la Thatcher: quina estranya associació. Des que he marxat, es mor tothom. Ara el Sampedro que em queia molt bé. Quan arribi no quedarà ningú.

M’expliquen que un noi, bibliotecari de l’Institut Neerlandès, va rebre una pallissa ahir a la nit que li ha deixat la cara desfigurada. Per què?. Anava agafat d’un altre noi. Sembla mentirà que això passi en un espai de llibertat, fraternitat i igualtat, coses que penses que només passen al submón medieval d’altres terres on no ha arribat la civilització. Em diuen que hi ha un virus de dreta neofeixista molt virulent. París ja no és el que era. París ja no és una festa…

Dijous 11 d’abril

IMG_4506

Plou i fa sol i les bruixes aquí no es pentinen, van despentinades com moltes de les noies que agafen el metro a la mateixa estació que jo i que porten els somnis gravats a la cara mentre es mengen una mandarina que fa molt bona olor. Anant cap a la Bourse veig una imatge poètica que està al terra: una fulla arrugada sobre un basalt d’aigua que reflexa els edificis i el cel de París. Si l’ampliés i l’emmarqués i la pengés a la Fiac em faria milionari, tot dient que és la foto de la última sensació de la fotografia novaiorquesa: Arthur Rimbaud (pronunciat “Rambo”, el que no se sentia les cames…).

No em puc queixar perquè no estic passant una temporada a l’infern ni les flors que la meva amiga i assistent Isabelle ha portat del seu jardí fan massa mal. El que em fa mal és que no arribi le printemps com el nouveau beaujolais. No, el que em fa mal és que no vinguin més clients i vengui més dibuixos i surti d’aquí triomfant com sempre em desitja l’amic U.

Visito el saló abans que obri les portes. Què compraria?. Un dibuix de personatge de Piranesi, una aiguada d’un sostre amb figures sensuals de Fancesco del Cairo, una tinta bruna d’unes àguiles de Giandomenico Tiepolo, un Picasso porno, un gos d’aiguada blava d’Odry, una aquarel.la de Brancusi,.. Quan arribo a casa les imatges passen ràpides pel meu cervell com les diapositives quan estudiava a la Universitat. Necessito treure-les del cap i llavors miro indiscretament els terrats de París i les finestres on hi passa la vida com un James Stewart qualsevol. Llàstima que la bella Grace no em visita. Ara una família no es comunica davant  la televisió. Un home sol es porta les mans al cap i plora. Una nena dibuixa…

Sopo amb Bernard Aikema, tot un personatge. Expert en el món venecià del Renaixement al Romanticisme, de Tizià a Tiepolo. Es d’origen holandès. Alt, prim, el seu rostre afilat com els retratats de Van Eyck i amb les mans de pianista. Parla un anglès passat pel filtre de l’holandès que m’arriba amb el record encara fresc dels meus dies a Maastricht. Parlem de Tizià i de com la seva pintura es va fent liquida, com li passa a Rembrandt més tard. A Velázquez també. A mesura que passa el temps, les línies es van fonent, els contorns ja no delimiten les figures, tot és color posat en una fondue. M’explica que del Renaixement al Romanticisme hi han uns mateixos paràmetres, una mateixa línia. El moviment romàntic ho canvia tot, transforma els paràmetres i l’home entra en el territori del subconscient a poc a poc. Goya i Füssli avancen Freud. Son protofreuds  creant imatges intrigants com les que es poden veure a la mostra del museu d’Orsay L’ange du bizarre. le romanticisme noir de Goya a Max Ernst (fins el 9 de juny). Una mostra esplèndida que explora aquest món misteriós i macabre que s’amaga darrera l’edat de la raó que suposa la Il·lustració. No us perdeu el vídeo promocional que sembla sortit d’una pelicul.la de Martin Scorsese.

burt3Aquest univers és el que descriu Mario Praz a La carne, el demonio y la literatura, llibre de referència, esplendidament escrit. Praz és un historiador de l’art curiós especialitzat en filología anglesa i Romanticisme, el nom del qual no es pot pronunciar a Itàlia perquè dona mala estrugança. Un jetattore, un gafe. Un home que va tenir un accident de gòndola ja ho diu tot del seu destí desastrós. Em va agradar molt el seu llibre La casa de la vida que es un recorregut per les estances del seu pis al palau Ricci de Roma on deixa parlar els objectes. Praz va entendre que l’art és tot el que és art, fugint del prejudici de les arts majors i les menors, enfoc amb el que els miopes miren les coses. Va inspirar el personatge que interpreta Burt Lancaster a la pelicula Confidencias (1974) de Visconti  (www.nalocos.blogspot.com). El vell professor del film poc té a veure amb el veritable Praz que era un home poc afavorit i duia una boina a la manera de Josep Pla però es recrea molt bé el contrast entre el món intel·lectual del protagonista i els nous veïns que representen la barbàrie de la ignorància que deia Steiner. Sempre hi ha aquest contrast entre cultura i ignomínia i actualment s’accentua encara més. Vivim temps d’analfabetisme cultural i visual i contaminació audiovisual. A més els bàrbars ignorants fan mofa de la cultura: l’embrió del totalitarisme. Els nazis confiscaven l’art degenerat i cremaven els llibres. També cremaven als jueus i els homosexuals, els que no eren com ells. Semblava que en l’Europa del benestar i la abundància tot allò havia acabat i inclús s’havia oblidat. Ara quan les aigües han baixat, surt la merda que l’home porta a dins. Una corrent subterrània d’aquell horror segueix latent al cor de la Vella Europa i uns energúmens son capaços d’apallissar un home perquè no és com ells sense respectar les opcions lliures de cadascun. Vivim temps lletjos i difícils però sempre ens queda el refugi de l’art, de la cultura on aixoplugar-nos del fred que fa a la intempèrie.

Avui m’han confirmat que el dia 20 de maig presentaré el meu llibre a Madrid amb una xerrada amb Rafael Argullol a l’Instituto Cervantes. Escollirem tres episodis del llibre i els exposarem tot xerrant. Hi esteu convidats…I estic lligant alguns contractes amb editorials estrangeres per a traduïr-lo. Mai no hagués imaginat tant bona acollida i fortuna. Res no és bell sense l’atzar. Tot gràcies als lectors que s’han volgut apropar a aquest finestra des de la qual mirar l’art. What next?. Estic escrivint alguns papers. A veure que sortirà. M’he posat el llistó alt, i caldrà saltar-lo novament. Escriure…

Entro a la capsa de llumins de l’ascensor que em porta a aquest cau al vuitè pis de la Place Monge. A fora segueix fent massa fred per ser el mes d’abril, sembla que aquest hivern no vol marxar, una metàfora dels temps que corren. Quan sortirà el sol?. Chi lo sà. Mentre, seguim lluitant i mirant el cel gris de París sabent que darrera hi ha la llum del Mediterrani i que un dia ens tornarà a il·luminar. Renuncio a Seneca. Soc, ara, un nostàlgic del passat. De fet, visc en el passat: l’art, la literatura…I tinc esperança en el futur conscient que no hi ha mal, ni crisi que duri més de deu anys (eren deu o cent?, ara no me’n recordo)…El present?. Viure la vida intensament i exprimir-la com una llimona. Vivim una sola vegada i no cal que ens amarguem massa i disfrutem de tantes coses i persones bones que ens envolten. Les dolentes cal deixar-les de banda i continuar el camí en el mezzo de la selva obscura en la meitat de la nostra vida.

(Continuarà. Sure)

4 Respostes a “París en tres capítols: Capítol 2”

  1. celia navarro

    La fulla en mig del carrer molt bonica, es una obra d´art…
    ja vindrà la primavera, cal tenir fé…
    sopar amb la Lauren Bacall, no passa cada dia.. congratulations. !
    y si la vida te dá un limón no lo dudes hazte una limonada y llámame.
    à bientôt . Mm

  2. vicente deltoro

    Quina meravella el cap del Castiglione que portes a la fira, si ja els seus gravats de caps están plens de força, aquest dibuix té una expressivitat que sembla que en qualsevol moment pot surtir de la fulla. Una preciositat. La foto de la fulla seca a l’aigua fantàstica i la crònica també.

  3. celia navarro

    Setmana dura plena d´activitats, de vivencies, fill ets un afortunat, malgrat que t´hi deixes la pell en cada cantonada treballant tant… son magnìfiques les teves cróniques, de fet jo he viatjat al teu costat llegint les teves paraules, sentint les teves emocions, somniant al teu costat.. he visitat Paris. !! “Chapeau”

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

4 Respostes a “París en tres capítols: Capítol 2”

  1. celia navarro

    La fulla en mig del carrer molt bonica, es una obra d´art…
    ja vindrà la primavera, cal tenir fé…
    sopar amb la Lauren Bacall, no passa cada dia.. congratulations. !
    y si la vida te dá un limón no lo dudes hazte una limonada y llámame.
    à bientôt . Mm

  2. vicente deltoro

    Quina meravella el cap del Castiglione que portes a la fira, si ja els seus gravats de caps están plens de força, aquest dibuix té una expressivitat que sembla que en qualsevol moment pot surtir de la fulla. Una preciositat. La foto de la fulla seca a l’aigua fantàstica i la crònica també.

  3. celia navarro

    Setmana dura plena d´activitats, de vivencies, fill ets un afortunat, malgrat que t´hi deixes la pell en cada cantonada treballant tant… son magnìfiques les teves cróniques, de fet jo he viatjat al teu costat llegint les teves paraules, sentint les teves emocions, somniant al teu costat.. he visitat Paris. !! “Chapeau”

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>