Els experts han trobat en el ‘Sant Jeroni penitent’ de Montserrat una mina d’informació per conèixer el pintor
A Caravaggio no se li coneix cap dibuix. La seva tècnica per crear era alla prima, és a dir, atacava directament la tela sense fer-ne cap esbós. Era home d’impulsos: de caràcter agressiu, sempre implicat en trifulgues, i de manera de pintar volcànica. Tal com va viure va crear: salvatgement i sense atendre les normes. L’ordre de la composició el marcava amb nombroses incisions que feia amb un instrument puntegut. No improvisava, però sí que feia moltes modificacions i s’autocorregia insistentment, el que s’anomena pentimenti, imperceptibles a simple vista però incrustats igualment al llenç. “Anava canviant de pensament; es penedia del que havia fet i rectificava. El seu mètode de treball era un work in progress”, explica la historiadora de l’art Rossella Vodret, una de les millors especialistes del mestre de la pintura barroca.
Tot i haver dedicat tants anys al seu estudi, Vodret és conscient que encara queda un llarg camí fins a arribar a resoldre del tot el misteri del genial i visionari pintor llombard. El Sant Jeroni penitent que atresora el Museu de Montserrat acaba de confessar-li els darrers secrets d’aquest artista que va revolucionar la història de l’art. Amb l’ajut de l’alta tecnologia i d’un sistema d’anàlisi que beu de la ciència mèdica, el quadre més famós i més sol·licitat de la pinacoteca montserratina s’ha deixat conèixer millor. “Hem penetrat dins seu. És emocionant veure la pinzellada tan solta de Caravaggio. És impressionista!”, exclamava ahir Vodret, l’estrella de les jornades d’estudi que s’han organitzat (ahir i avui continuen) per celebrar el centenari de l’arribada del Sant Jeroni penitent a la muntanya màgica en companyia de moltes altres màximes autoritats de la icona del barroc.
A l’únic Caravaggio que hi ha a Catalunya i un dels quatre de tot l’Estat (a tot el món no n’hi ha més de 80) li ha tocat la loteria, ja que ha estat escollit per figurar en una exposició delicatessen que s’obrirà al setembre al Palazzo Reale de Milà. La prèvia de l’esdeveniment ha consistit a examinar-lo profundament amb aquests estudis tècnics avançats (reflectologia d’infrarojos, radiografia, fluorescència, macrofotografia i microfotografia), que se li van fer a l’abril. Els resultats de la recerca, presentats ahir, aporten nova llum al sempre controvertit món d’atribucions de Caravaggio, una polèmica de la qual la tela montserratina no s’ha escapat.
Tot i que els últims anys la seva autoria ja no es discuteix, les recents proves de l’equip de Vodret aporten més evidències. “Dins del quadre hi ha la manera tan singular de pintar d’aquest artista: les incisions, els pentimenti… També hi hem trobat alguna característica més curiosa, com ara la preparació de la tela, de tons rosats i no pas fosca com era el seu costum. Però és que també la va fer servir a El sacrifici d’Isaac (es conserva a la galeria dels Uffizi de Florència)”, va indicar Vodret. Totes dues obres són d’última època; la de Montserrat, del 1605-1606, impregnada de melangia, va inaugurar la seva última caiguda als inferns després d’assassinar una persona (Caravaggio moriria cinc anys després).
L’especialista italiana va admetre que va tenir una confusió inicial quan va veure per primer cop la pintura de Montserrat: li va semblar que el Sant Jeroni seguia lluint en el seu suport original, cosa que l’hauria convertit en un cas excepcional. “Després d’investigar-ho hem vist que se li va aplicar un reentelat probablement a finals del segle XIX.” Si es retirés aquesta tela posterior, potser es resoldria definitivament, no ja l’autoria, sinó la procedència de l’obra, que amb força probabilitat és la col·lecció Giustiniani. Ho va revelar una altra eminència de Caravaggio, la també italiana Silvia Danesi Squarzina, coneixedora dels fons d’art dels germans Giustiniani, l’un marquès i l’altre cardenal. No seria la primera vegada, va dir, que una obra amaga en aquest folre les traces de segells de lacre amb les inicials d’aquesta família, que va arribar a custodiar una quinzena de Caravaggio, una xifra de vertigen. Mentrestant, el dubte persistirà, o caldrà agafar-se a altres detalls: el model que va fer servir l’artista per representar el Sant Jeroni “podria ser un vell servent de la casa dels Giustiniani”. Caravaggio sempre es fa aferrar a la realitat que li era més propera, per imperfecte que fos. Sigui com sigui, a aquest home arrugat, calb i de barba blanca el trobem repetit en altres quadres seus i, amb una significació especial, en el meravellós Sant Jeroni que custodia la Galleria Borghese.
Cap incògnita, però, serà tan desconcertant com la que va patir la pintura durant el primer quart de segle de la seva estada a Montserrat, el temps en què va ser atribuïda a Josep de Ribera lo Spagnoletto. Amb aquesta firma la va adquirir el pare Bonaventura Ubach el 1915 en una subhasta a Roma. Ubach no era precisament un expert en pintura, però sí que tenia una altra virtut que havia après dels seus viatges a Orient: “Sabia regatejar i, per tant, comprava bones obres a bon preu”, va assenyalar l’historiador de l’art, antiquari i galerista Artur Ramon, que és qui ha tingut la responsabilitat de dirigir les jornades d’estudi. Per aquest Caravaggio ocult en va pagar 65 lires (uns 180 euros). No el va moure la signatura (“Ribera era, llavors, molt més reconegut que Caravaggio”), sinó el Sant Jeroni, el patró dels estudiosos de la Bíblia, aquesta sí la seva gran passió. El cas es que el 1917 va enviar a Montserrat diversos quadres amb la mateixa temàtica, però només un de qualitat excepcional.
L’inici d’un fenomen
Ramon va aportar al congrés tot de correspondència inèdita entre els dos artífexs del redescobriment, als anys quaranta, de la peça de Caravaggio, Roberto Longhi i Joan Ainaud de Lasarte. El seu bon ull va ser clau per desemmascarar l’autoria i alhora per despertar el nou fenomen de deliri per un artista oblidat i menystingut durant quatre segles. Longhi no va tenir cap dubte a incloure el Caravaggio de Montserrat en la primera exposició que li va dedicar el 1951 al Palazzo Reale de Milà, just on aquesta tardor tornarà amb tota la solvència científica.
Algú de molt prestigi li va dir fa temps, a Ramon, en plena disputa sobre la seva identitat, quin era el problema del Caravaggio de Montserrat, tan allunyat dels centres internacionals de pedigrí artístic: “Que la majoria no l’ha vist en directe.”
