Cartes des de Maastricht IV

Del 17.3 al 18.3

Llegeixo atentament la crítica que sobre la fira fa The New York Times. La primera reflexió inevitable és sobre la qualitat periodística. Qui firma la crònica a la pàgina 10 de cultura d’avui dilluns 17 de març, Scott Reyburn, s’ha passat dos dies prenent notes pels stands i sap del què escriu. Es  un especialista que coneix el món de l’art per dins i per tant la seva peça no és un copy-paste de la informació que et dona el gabinet de premsa de TEFAF i de la qual la majoria dels mitjans van repetint com a lloros. Aquest hit-parade absurd dels grans descobriments que ells no han fet i de les peces més cares. Ell no. Analitza el moment i treu conclusions brillants, intel·ligents, diferents. Per això escriu al NYT i no en un diari de províncies. El seu argument gira entorn a una pregunta intencionada: què pot comprar un bil.lionari pel preu d’un quadre de Bacon?. La resposta és senzilla: un museu de notable qualitat. Per tant, la seva reflexió estar en estudiar atentament la bombolla de l’art modern i contemporani, infladíssima si la comparem amb l’arqueologia o els mestres antics. El mercat d’art de postguerra ha pujat un 11% enguany segons el darrer informe que ens han presentat avui. No m’estranya, a mesura que passa el temps artistes com Bacon, Trombly (per cert, visitant habitual aquí) , Freud o De Koning esdevenen clàssics… El que em deixa més perplexa és que un vas de l’antiga Grècia en perfecte estat valgui tant com el darrer quadre de la darrera sensació, el pintor colombià afincat a Nova York Oscar Murillo, l’enèsim nou Basquiat, uns € 300.000.

Mr Reyburn acaba l’article com el comença: amb una pregunta. Les antiguitats egpicies, gregues o romanes son bones compres avui pensant en clau de futur?. Ell mateix respon amb una afirmació sense fissures:  “és impossible saber-ho però al menys podem estar segurs que aquestes antiguitats les seguirem admirant i mantindran el valor el 2024. No podem dir la mateixa cosa de l’obra d’Oscar Murillo”.

Estaria bé que aquest article el llegissin alguns dels nostres notabilíssims periodistes culturals….Seria bo també que vinguessin aquí sense prejudicis, amb els ulls oberts i clars, amb ganes d’aprendre per a endinsar-se en aquest món enciclopèdic de la història de l’art, que preguntessin i busquessin respostes, fora del ramat amb el qual acostumen a portar a passejar a la premsa internacional. Llavors entendrien de què va la cosa, afilarien l’ull i construirien un relat (parauleta que els hi agrada molt) propi, crític, intel·ligent, culte…. Però em temo que això no es possible. Impera el tòpic i la banalitat, el discurs repetit i buit imposat per les petites modes locals. En fi, l’espanyol en general desprecia el què ignora, tal com va deixar ben escrit Antonio Machado, fa més d’un segle i tot continua exactament igual…

Naturalment una cosa és l’art o la història de l’art i l’altre el mercat de l’art. Son rius que van en paral·lel però molts cops no coincideixen. En el mercat actuen molts factors variables, especulatius, imprevisibles, les tendències, l’encaix del nostre temps en altres. Per què avui no estan de moda els mobles, ni el segle XVIII, ni alguns objectes?. Estan les antiguitats de moda?. Per què funcionen quatre noms d’artistes moderns i no d’altres?. Per què agrada un dibuix de Victor Hugo o d’Eugenio Lucas i no entenen a Fortuny?. Moda, sí, però també desconeixement, falta de contingut. L’europeu també desprecia el que ignora, el que no reconeix finalment, les quatre coses que sap. Observo el públic que ens visita i la majoria miren abans la cartel.la que la peça que exposem. Per què?. Volen l’aval d’un nom. Un cop conegut llavors miren la imatge. No hauria de ser al revés?. La imatge és el que val, es la que conté tota la informació, és la única dada fiable. Primer mirar, després llegir. Als museus passa la mateixa cosa. Miren la cartel.la Oh, és de Leonardo!!! Llavors deu ser bo, llavors cal mirar-lo, apreciar-lo. Confonen nom amb obra, artista amb creació, valor amb preu.

Falta una educació visual a les escoles, a les cases, da per tutto. Com  pot ser que un nen aprèn a llegir i a escriure amb cinc anys i no aprèn a mirar, si es que ho fa, fins que en té quinze?. Sense una cultura visual, sense educadors que construeixin l’ull ensenyat a mirar, no hi ha futur per l’art. L’art és una abstracció, no és res, només nosaltres mirant-lo li donem sentit i contingut.

Continuarà