Visito la mostra La Revolta Poètica (1964-1982), a la Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrac. M’entre- tinc veient els abundants documents gràfics i audiovisuals ben presentats i ordenats com acostuma a fer Julià Guillamon, que n’és el comissari. No hi ha res arbitrari, tot està ben triat i el conjunt permet entendre un temps i un país vertebrat a través de la poesia.

Em costa de reconèixer alguns coneguts perquè llavors eren joves i peluts. Els vaig tractar molts anys després, quan ja no els quedava ni el més lleu esperit revolucionari ni cabells. En canvi, la generació dels poetes grans –sobretot Foix i Espriu– els recordo tal com surten, potser perquè quan els vaig conèixer, ells ja eren molt grans, venerables, i jo els mirava amb ulls de nen.

Catalunya és una renta- dora que dóna voltes sobre ella mateixa. Han passat més de 30 anys però conti- nuem allà on érem, amb les mateixes reivindicacions i els mateixos anhels. Només ha canviat un fet fonamen- tal. Avui no tenim ni poetes ni joves d’aquella qualitat, i els d’aleshores ja no existei- xen. El panorama intel·lec- tual ha baixat molt.

De tot, em quedo amb la brillant actuació de Joan Brossa al Festival de Poesia del Gran Price, el 1970. Des- prés de les intervencions so- lemnes de Pere Quart i Salva- dor Espriu, surt Brossa i diu: “Del cos dels Mossos d’Es- quadra només n’hi ha auto- ritzada una secció que és considerada com una força d’ordre públic i es limita concretament a prestar servei a la Diputació Provincial.” No es pot dir més en tant po- ques paraules.