En transversal 2004/2012

La sort o l’atzar

12/01/2012|

Tot comença i tot s’acaba. Després de quasi vuit anys i dues-cents cinquanta articles, aquest és el meu últim En Transversal i voldria que aquestes lletres us arribessin més que com un comiat, com una memòria del temps compartit a través de l’escriptura. Vaig començar a col·laborar en aquestes pàgines a través d’en Santi Terraza que em va posar en contacte amb la família Soler. A ells vull, primerament, agrair la possibilitat que em van donar d’escriure primer setmanalment i en els últims temps quinzenalment on he anat explicant les meves dèries transversalment. Per aquí ha desfilat l’art, la literatura, […]

 0

Pinacoteca imaginaria (1)

23/09/2010|

Una imatge val més que mil paraules. Veig la fotografía a vol d’ocell en blanc i negre de André Malraux en el seu escriptori i al terra un trencaclosques d’imatges que conformen un Museu Imaginari, el seu. M’inspiro en Malraux, ara, concretament en el llibre Musée Imaginaire que publicaria amb Skira el 1947 fent part de la trilogía Psychologie de l’art per a encetar  aquesta sèrie d’estiu amb diverses columnes dedicades a una pinacoteca imaginaria, ideal.
Imaginem-nos un edifici que no cal que sigui massa gran, ni estigui dibuixat per la mà d’un arquitecte famós. Penso en un espai íntim com […]

 1

Pinacoteca imaginaria ( i 2)

23/09/2010|

La nostra pinacoteca començarà amb les pintures medievals que provenen de petites basíliques pre-romàniques escampades pel nostre territori. Fixem-nos per exemple, amb la Parabola de les deu verges, les celebres donzelles de sant quirze de Pedret,- cinc de prudents i cinc d’insensates-,  i en els colors vius amb els que foren pintades. Cobrien la volta d’una capella lateral de la petita basílica de creu romana de sant Quirze de Pedret, a Cercs, tocant Berga. Mirem-les ara en les sales del nostre museu. Han perdut part del seu encanteri natural però conserven llur bellesa hierática i s’imposen aquests colors naturals, orgànics, […]

 0

Pinacoteca imaginaria ( i 3)

23/09/2010|

Portarem també a la nostra pinacoteca una obra que vaig mirar durant hores ens els meus anys londinencs. Es tracta  de l’”Al·legoria del triomf de Venus” de Bronzino de 1540. Quadre d’un missatge iconogràfic complexe que només Panowsky va saber desentrellar: es veu Cupid abraçant Venus, qui sosté una poma i una fletxa: ofereix la poma al nen mentre li amaga la sageta, poser suggerint la idea de dolç però perillós. A l’esquerra hi ha una dona vella, disgustada, que es frega els cabells: és la Gelosia. A la dreta hi ha un putto llançant roses, amb una polsera a […]

 0

Pinacoteca imaginaria (i 4)

23/09/2010|

Arribats aquí, sóc conscient que en aquesta meva però també vostra pinacoteca imaginaria hi falten grans noms, grans obres de la història de l’art. Però no ens enganyem aquesta no és una sèrie d’estiu dedicada al hit-parade de la història de la pintura sinó una tria personal guiada pel meu gust i el record d’obres vistes. Trobareu a faltar el Perugino o el Rafael potser, els arquitectes del món visual clàssic del Renaixement i Miquel Àngel,l’escultor que pinta passant la pàgina de l’ideal de bellesa per obrir la del Manierisme. No hi és el Greco tampoc, el més italià dels […]

 0

Pinacoteca imaginaria (i 5)

23/09/2010|

No recordo qui va dir que el segle dinou havia recollit tota l’essència de la pintura i l’havia portat al súblim. Després del dinou calia començar de nou. La història de la pintura segueix una evolució ininterrompuda i previsible en la que uns llenguatges es nodreixen dels anteriors per tornar-se a afirmar. El segle XIX no s’entén sense la tradició acumulada i, encara que ara no estigui massa de moda, tindrà algunes sales dedicades en aquesta pinacoteca virtual que es mou per les qüalitats i les recerques personals i no pel que segueixen uns quants ramats de nous-rics.

De tot el […]

 1

Pinacoteca imaginaria ( 6 i últim)

23/09/2010|

Les darreres sales de la nostra pinacoteca estaran dedicades a l’art del segle XX i el que queda de l’art del segle XXI. Picasso és qui millor explica el seu segle. En un sol artista hi trobem tots els moviments: del primer modernisme a l’expressionisme quasi abstracte d’Avignó, passant pel classicisme, el cubisme, and so on. Picasso és el monstre que debora tot el seu temps. Millor, ell sol és espai i temps. Després d’ell, molt pocs: potser Pollock i Rothko als Estats-Units. Abans que ell, Cezanne que anuncia tot el que vindrà. Sense Cezanne no podriem entendre el cubisme, […]

 0

Generació il.lustrada

21/06/2010|

Hi ha una corrent en els mitjans que consisteix en ressaltar la mala formació dels estudiants i els pocs coneixements que avui es tenen. Generalitzar sempre és perillós i considero que de bons estudiants i de dolents sempre n’hi han hagut com de bons i dolents mestres. Possiblement el debat en l’ensenyament està més en la pèrdua de valors i d’autoritat que no tant en la pèrdua dels continguts, més en la forma que en el fons, tot i que quan jo estudiava ja hi havia algun brètol que s’encarava al mestre i normalment eren nois sobreprotegits o vinguts de […]

 0

Picasso versus Rusiñol

21/06/2010|

Surto del Museu Picasso després d’haver vist una exposició magnífica: el diàleg entre dos grans artistes. Picasso versus Rusiñol. Vespreja i el cel de Barcelona és avui menys blau del que pintava Picasso prop d’aquí. Plovisqueja.
Aquesta mostra no s’hagués pogut fer sense la situació en la què es troba el Cau Ferrat, a punt de la reforma, la qual cosa ha permès que moltes de les peces hagin deixat temporalment el blanc del Racó de la Calma per arribar al gris del carrer Montcada. Justament a l’entrada l’amic Sella m’ensenya un espai dedicat al Cau amb peces que m’hagués agradat […]

 0

Artur Carbonell (I)

21/06/2010|

De J.V. Foix tinc quasi totes les seves obres en primera edició, algunes signades, una dedicada però em falta KRTU, el qual només tinc en edició nova (Quaderns Crema, 1998) dedicada pel poeta a Joaquim Ventalló amb la mateixa lletra tremolosa amb la qual em va dedicar pels mateix anys, els primers vuitanta, Cròniques de l’ultrason i l’Estació en el pis del carrer de Setantí.
Si Foix era un senyor de Sarrià, Frederic Malagelada és un senyor de Sitges. Ens retrobem a la galeria i em presta alguns llibres que em serviran per a properes columnes i per a sitgetanitzar aquest […]

 0