Les imatges que han passat totes les televisions dels moments posteriors al casament de la Duquessa d’Alba amb el funcionari Díaz, just quan Cayetana es treu les sabates a la manera de la Chunga i es marca unes sevillanes davant del públic entregat son d’una potencia visual atàvica que ens remeten al mateix cor de les tenebres d’aquesta dissortada pell de brau. Sense anar massa lluny, veure aquesta iaia banyada en rosa i la silueta de l’esquelet amb les mitges que cobreixen uns peus artrítics i uns dits enbenats mirant de ballar com un autòmata, m’ha portat directament als aiguaforts de Goya. En concret, a la sèrie de Los Caprichos, el conjunt de gravats més important de la historia de l’art gràfica que Goya va realitzar “para ocupar la imaginació mortificada en la consideración de mis males” i perquè “el capricho y la invención no tiene ensanche”. Mirant atentament les obres, hi ha moltes imatges que s’ajusten a la seqüencia patético-folclorica que ens va regalar Cayetana. Per exemple: El si pronuncian y la mano alargan al primero que llega, Tal para qual, Ni así la distingue, El amor y la muerte, Que sacrificio, Dios la perdone. Y era su madre, Bien tirada está, Ya tiene asiento, Ruega por ella, Linda maestra i Donde va mama? , entre altres. Però hi ha una imatge que val més que mil paraules: Hasta la muerte. Es veu una dona vella que ens recorda la Duquessa asseguda al seu tocador provant-se un barret a la moda i projectant la imatge de la seva senectut en un mirall. Darrera seu una noia que s’ho mira expectant, i al davant uns nois miren avergonyits cap a un altre costat.

Goya va inventar els Caprichos el 1794, fa més de dos segles, però hi ha escenes de la nostra crònica rosa que avui l’inspirarien per igual. O és que si observem detingudament l’estampa sembla que no hagi passat el temps?. Podria ser la mateixa Cayetana al seu boudoir, vestint-se per l’aconteixement, amb la seva filla malalta de vergonya i darrera els fills acceptant la tragèdia, mirant a un altre costat, un cop han lligat ben curta l’herència. La única diferencia està en que la nostra Cayetana té deu anys més que la vella que Goya retrata.

De Goya a Cayetana, i sempre la Duquessa d’Alba pel camí, la cadena que va de l’Espanya negra a l’Espanya rosa, el mateix país esperpèntic que va copsar Valle Inclán i que va lamentar Machado. Res no ha canviat. Així ens va….

Artur Ramon