Chardin

Hi ha pintors que costen llegir perquè les imatges que produeixen semblen massa obvies, i el prejudici se sobreposa al rerefons. Acostumen a ser artistes que s’han mogut dins del gènere humil de la natura morta i que només el temps ha anat col·locant al lloc que els hi correspon. Chardin n’és un i la mostra que el museu del Prado acaba d’inaugurar permet trencar el tòpic i rellegir els seus quadres amb la mirada neta. Es veritat que és un pintor acadèmic que es va moure sempre en els paràmetres d’allò més quotidià sense enfrontar-se als grans temes narratius que li demanava l’època. Però de la mateixa manera és veritat que Chardin pinta com pocs el temps detingut en uns personatges que no es comuniquen com quadres de Balthus avant la lettre i que sembla que l’espectador no els pugui distreure. M’ha fascinat sempre aquesta incomunicació en la pintura que va de Rusiñol a Hopper. M’agrada la pintura de mantega de Chardin i la manera com disposa els objectes tot seguint una litúrgia que començà en Zurbaran i que acabà en Morandi. Es curiós observar com Luis Melendez al mateix temps pinta amb una mirada similar però amb una definició més analítica, més descriptiva. Chardin sempre és narratiu com ho és la pintura francesa empeltada de literatura. Així no és estrany que fos un dels pintors preferits de Proust i m’imagino com li agradava observar  el fum de les pipes deixades a la taula on es disposen ordenadament altres objectes, símbols d’una instantània. França no ha donat massa genis al llarg de la història de la pintura antiga però n’hi ha tres que valen per molts: Poussin, La Tour i Chardin.

 

Artur Ramon Navarro