Contra el pessimisme

Fa més de dos anys que tenim el país ajagut en el diva del psiquiatre, intentat esbrinar què ens passa. Dos anys de soroll mediàtic i de mil·liars de litres de tinta impresa comentant, primer, l’Estatut i el seu penós procés de gestació i enguany la crisi de les infraestructures. Si vinguéssim de fora ens adonaríem que enllà del tòpic del català emprenyat, ara regna el del català ploraner com si aquesta tan salvatge terra fos plena de botiguers. Millor dit, som catalans immersos en el pou profund del pessimisme: una propensió a veure i a jutjar les coses en l’aspecte menys favorable, des del punt de vista més negatiu.

Sempre he pensat que el Barça és una metàfora de Catalunya i ara tenim a l’equip i el seu entorn igual de pessimista que el país. No és massa normal que acabada de començar la Lliga i a quatre punts del primer i líders del nostre grup a Europa ja es pensi en destituir a l’entrenador i fer fora als cracks. Mirem equips amb els que sempre ens ha agradat emmirallar-nos: el Chelsea i el Milà, per exemple, estan en situacions molt pitjors i no viuen en aquest clima de derrota permanent. Sense anar més lluny, la Lliga passada la va guanyar el nostre pessimisme, la impossibilitat de creure en nosaltres mateixos que va envalentonar al nostre màxim rival i anem pel camí de convertir aquesta en un calc d’aquella, és a dir, a perpetuar la nostra manera negativa d’afrontar la realitat sense cap alè d’esperança.

El pessimisme va lligat a la pèrdua d’autoestima i en conseqüència danya la nostra imatge interna i externa. Projectem una imatge de gent enfadada i trista que sent nostàlgia de temps millors, aquells feliços noranta quan ens sentíem el melic del món. Llavors vivíem il·lusionats amb un objectiu comú: posar Barcelona i Catalunya en el mapa a través dels Jocs Olímpics. Es construïen infraestructures i estadis, es repensava la ciutat urbanitzant tot allò urbanitzable, bullia la imaginació, la creativitat, el disseny i Barcelona era Londres i París, Milà i Nova York. Passats quinze anys, ara sabem que la vergonya que la primera línia ferroviària d’alta velocitat espanyola no unís les seves dues capitals més importants sinó Madrid-Sevilla, fou una concessió per poder fer la festa olímpica. “Us deixarem fer els Jocs, però ens heu de deixar que l’Ave porti els nostre ministres sevillans a casa els caps de setmana”, li va dir el barroc Gonzàlez al visionari Maragall.

Em nego, però, a utilitzar el fàcil recurs de culpabilitzar Madrid de tots els nostres mals. Sempre he pensat que és una manera poc noble de comprendre el què ens passa com quan els entrenadors es queixen dels àrbitres. De la mateixa manera que estic a punt d’exiliar-me per no sentir més tanta tertúlia de frustrats, no puc suportar seguir debatent l’encaix de Catalunya a Espanya. Entre altres coses perquè és un debat estèril que només es produeix entre nosaltres. Tal com va dir el gran Carod fins que Espanya no surti de l’armari,- és a dir, fins que no reconeixi la seva riquesa plurinacional- no hi ha res a fer, ni a pelar. Sé que aquesta actitud pessimista ve, en part, d’un sentiment d’incomprensió producte de la nostra estranya naturalesa: som un país amb llengua i cultura però sense Estat, comprimit entre dos Estats jacobins. Però som com som i portem un bagatge de més de mil anys d’història i el que ara ens cal és sortir d’aquesta depressió a base d’esperança en un futur prometedor. Per a progressar només cal que lluitem contra nosaltres mateixos, contra el nostre pessimisme. Si tornem a creure que, tot i els problemes, Catalunya és Catalunya el país començarà a funcionar, de la mateixa manera que el Barça guanyarà quan es cregui que és el Barça.

 

Artur Ramon Navarro