l meu ofici d’antiquari em permet viure històries que quan les escric semblen imaginàries. Per això la meva cunyada m’acusa d’inventar-m’ho tot. Però ella no sap que no hi ha feina que et doni tanta matèria primera per a la narració com la meva.

Sense anar més lluny, ara escric sota l’efec- te narcòtic de la bellesa. He estat a casa d’uns col·leccionistes, a Zuric. Em reben les notes espasmòdiques d’un piano que estan afi- nant. Al rebedor hi ha un oli de Courbet, un dibuix de Wateau, un de Victor Hugo i tres aiguaforts de Rembrandt. Al menjador, un carbó de Van Gogh, un oli de Cézanne i un quadre mitològic de Boucher. Estic assegut a la mateixa cadira on ahir seia el conservador del Metropolitan de Nova York i els col·leccionistes es disposen a fer el mateix ritual: em portaran, un a un, els seus dibuixos i pintures de Delacroix.

Observo de prop la ploma del mestre copiant els clàssics, la llibertat del traç, l’economia del gest. El coneixement anatòmic dels lleons que anatomitzava amb el seu amic Barye al Jardin des Plantes de París. Em quedo amb dos petits olis: una barca naufragant amb el ressò de Guericault i una dona nua estirada al llit, pintada amb una sensualitat carnal, sublim. M’apropo i sento l’esgarrifança del pintor davant la model que ja ha posseït o vol posseir, la tensió eròtica es manté intacta quasi dos-cents anys després. Quan surto, m’adono que la pintura no és massa més que això: la idealització o el simulacre de la vida. Tanco la porta i sé que no tornaré mai més, però aquest moment perdurarà en algun ra- có de la meva memòria i mai més tornaré a mirar Delacroix de la mateixa manera.