NYAbans que toquin les sis aquí, les dotze a casa, em quedo sol al bell mig de la galeria, melancòlic i penso que tot plegat ha valgut la pena. Ha valgut la pena, sí, marxar d’un país com el nostre que es cau com els castells de sorra que fèiem de nens a la platja, cau perquè tot era una gran mentira, sense fonaments, cau amb  les darreres onades de l’opulència i del pensar-nos molt més del què érem. Ha valgut la pena viure aquest parèntesi com una alenada d’aire fresc en temps claustrofòbics. Ha valgut la pena gaudir de la possibilitat de viure el simulacre de tenir una galeria al cor de Manhattan durant quinze dies i compartir-ho amb la millor sòcia possible. Per tenir el privilegi de promoure el nostre art a Nova York on no coneixen massa cosa fora dels grans noms. Hi ha molt per fer. El dibuix espanyol és una terra incògnita i els museus tenen grans forats. Cal vèncer la resistència del prejudici alimentada pel desconeixement i la comparació amb altres mons gràfics com el francès i sobretot l’italià. Ha valgut la pena, sí, per aprendre de la gent i dels museus i viure instal·lats al Met com una segona casa. Per adonar-te de les virtuts i del defectes d’aquesta gran ciutat i la seva gent. Entre les primeres, destacaria la claredat en el tracte i la relació oberta amb els diners. Entre les segones, el fonamentalisme i l’agressivitat.

Miro, per última vegada, el que hem construït i penso que ho hem fet prou bé per ser el primer cop. Tot és millorable, naturalment. Tot pot ser també pitjor. Ens cal disfrutar del què tenim i no pensar el que hauria estat. Estic compromès amb el present. No m’agrada massa el passat, ni els condicionals.  Soc un seguidor de Seneca: “ni nostàlgia del passat, ni esperança del futur”.

Aquests dies, a més, he anat consolidant una idea que em venia atrapant des que vaig sortir de Barcelona. Vull documentar-me per a escriure una història personal del dibuix. Necessito nodrir-me de molta informació i d’una manera d’escriure anglosaxona,- de Henry James a John Updike- i assimilar-la per traslladar-la al castellà, una llengua menys pura, menys connectada amb la mirada, sense massa tradició en els aspectes de l’art, contaminada pel llenguatge buit de la política. Ho faré. Serà el meu proper llibre. Quan?. Chi lo sà. No em poso més límit que el de l’excel·lència.

NYS’apaguen les llums. Deixem la galeria. Tinc la mateixa sensació que deuen tenir els actors de teatre quan s’acaba la funció. No us ho volia dir per no fer-vos dentetes però no ho he aconseguit: demà ens espera la gata Scarlett penjada del terrat de zenc. Thanks Superbowl!.

Acaba Nova York i aquest dietari. I  no vull fer-ho sense agrair-vos a tots els que heu estat a l’altre costat de la pantalla. Gràcies per llegir-me. Gràcies pels vostres comentaris. Tot plegat em porta a pensar que ha valgut la pena escriure aquestes pàgines que se les emportarà el vent provisional de la xarxa. Bona nit o Bon dia.

The end