1.

La casa de Mrs Ward deu haver desaparegut menjada per la globalització. Sé que el seu fill Peter la va vendre quan el cos de la seva mare encara estava calent. Son les coses que passen amb els que viuen d’esperar, mai no fan res de bo però quan arriba el moment fan en dues setmanes el que no han fet en tota la seva vida. Aquesta especie de voltors els conec molt bé, els veig quasi cada dia i sempre sento una mena d’empatia impossible i estranya, melancòlica amb el finat. I sobretot desitjo que allà on sigui no vegi el que fan els seus successors amb les coses que els hi ha deixat, amb el testimoni de la seva vida, amb la seva memòria. Quan morim no ens podem emportar res a l’altre món per molt faraons que ens pensem que som i moltes de les nostres coses acaben llançades als Encants. I hi ha alguna cosa de revenja en la rapidesa amb la que s’ho venen tot. Aquella vídua que fa un lot a baix preu al primer encantista que troba per Internet dels dibuixos que el pobre mort va col·leccionar un a un amb passió i esforç, el fill que mai no va poder entrar en el despatx del pare i ara quan hi entra vol esborrar-ho tot d’un sol cop i es ven les coses amb desídia i odi…

Abans d’entrar a la galeria recorro les subhastes i quedo consternat de tanta oferta, la dels privats i la dels comerciants. Too much. Algunes poques coses molt bones que es vendran molt bé. Altres de normaletes que faran l’estimació baixa i moltísimes de mediocres que no es vendran i molts comerciants que les varen deixar es quedaran sense vacances. El mercat és avui una piràmide i només funciona la punta perquè allí hi ha una oferta petita que té molta demanda. En canvi, la resta funciona just a l’inversa, és a dir, molta oferta per a molt poca demanda. En el primer grup els preus pugen, en el segon baixen. Son les lleis del mercat, economia simple. Molt sovint penso que em quedaria d’una subhasta si la meva butxaca no tingués límits. Tres o quatre peces segur.El filosof de Ribera, un Canaletto i dos vistes de Roma a Christie’s. De Sotheby’s, uns àngels de Tiepolo i un coure de Reni i una magdalena del XIX d’ un pintor francès que ara no recordo però no em trec del cap el seu clatell recollit tan sensual. En el clatell està tot l’erotisme i això ho va tenir molt clar Velázquez quan pintava la seva Venus un matí d’estiu després d’una nit d’amor, lluny de casa, lluny de la seva muller Juana. L’art té una capacitat d’abstracció mística. Així hi ha una bellísima escultura de Pedro de Mena del mateix temps de Velázquez, pell suau, ulls de vidre i unes llàgrimes enganxades com gotes d’imedio. Ahir a la tarda va fer quasi €180.000, unes deu vegades més de la seva ridícula estimació. Les subhastes posen estimacions molt baixes per atraure els compradors, esquers perquè piquis. Per un dia voldria ser un da subhastador i veure darrera els ulls dels compradors l’obsessió per posseir com si cada obra d’art fos una esclava exposada el millor postor. Per molt que ho dissimulin amb decoració i merchandasing hi ha un rerefons pervers i brut, vulgar, de prostíbul de luxe darrera les cases de ventes londinenques. M’ofèn. Aquí és parla més de diners que d’art.

IMG_4741

Surto dels temples sagrats de les subhastes i la vida continua en un dels dies més calorosos de l’any a Londres. Baixo per Bond Street i veig uns japonesos fent fotos als aparadors de Louis Vuitton on llueixen unes reproduccions daurades d’esquelets de dinosaures que es combinen bé amb  els bolssos de pells sanguinolentes. A prop baixa d’ un Rolls una família musulmana i una dona em somriu amb els ulls darrera el medieval burka negre. Passen al galop veloces noies britàniques amb vestits jaqueta molt apretades amb els cabells blond strawbery al vent. Quan estan quietes al metro t’adones que llurs clatells son lleugerament pigats, constel·lacions brunes sobre pell de porcellana. Estètica molt propera a la perversa Eva de Cranach que em somriu des d’un cartell a Bond Street. Pujo a Colnaghi per veure-la i guanya al natural. Pell de nacra, lunar, sobre un fons de nit tancada. Sexy. Kare Moss avant la lettre…

2la foto

Passen les hores en el subterrani i perdo la noció del temps. Un dia sense llum és quasi pitjor que un dia sense pa. Per sort, em recreo mirant les obres: les ombres dels estris de flagel·lació del Crist de Clovio, els colors de la tardor del pastel de Mir, la tinta vibrant del Guercino, la llum en la camisa blanca de Tapiró…

2.

Aquest matí he anat a Tesco, el super del costat de l’apartament i quan entrava un nen musulmà simulava que em disparava amb les mans. Al costat la mare anava de negre amb el burka i el pare amb les barbes. Darrera el gest aparentment senzill li he mirat directament als ulls i he sentit la lleu esgarrifança de la por. Potser si no haguessim estat a Londres i l’escena passés en un indret de l’Orient aquest nen aniria armat i m’hagués matat amb una arma de veritat, tot jugant. Tenim un problema al bell mig d’Occident molt difícil de resoldre. A Londres, com passa poques ciutats d’Europa, dorm latent el monstre de la barbàrie i apareix puntualment amb espectre medieval. Fa mala pinta tot plegat.

Tornem a l’art com a refugi d’un món que cada dia m’agrada menys. Recorro la National Gallery i em retrobo amb vells coneguts, els meus quadres preferits. He fet un exercici de síntesi i he triat els deu que tindria a casa: 1. la Verge amb nen de Duccio, 2.el Tríptic Dilton, 3.Sanson i Dalila d’Andrea Mantegna, 4. sant Jeróni al seu estudi d’Antonello, 5. Baptisme de Crist de Piero della Francesca, 6. batalla de san Romano de Paolo Uccello, 7. Ambaixadors de Holbein, 8. Rockbery Venus de Velázquez, 9. Natura morta de Zurbaran, 10. Caravaggio, Noi mossegat per una sargantana. I si hagués de triar un?. Potser l’Antonello que és un poema amb l’escriptori que m’hagués agradat tenir, de fusta clara i amb un lleó contemplatiu mirant les coses que passen. Em conformo amb el meu escriptori reciclat i el crani de lleona peró davant d’un paisatge més bell del que podria veure sant Jeróni si s’aixequés. El paisatge d’Antonello és falsament flamenc, el meu és autènticament  català,  nostre i canvia amb les estacions. Ara és verd i groc, a la tardor es torna bru i a l’hivern és de cendra. La National Gallery té aquesta patina del temps que donen les galeries amb tradició, amb solera. Llocs on podries viure perquè darrera cada quadre i una història, un troç de vida. Es una de les meves pinacoteques preferides. Quan surto recordo el quadre de Tissot que vaig veure ara fa un any a Cleveland amb uns personatges fantasmagòrics baixant les mateixes escales que baixo ara però fa quasi dos segles. Els llocs queden, nosaltres estem de pas… Melancolia.

 3la foto-3

3.

image

Abans d ‘entrar a la galeria, m’apropo a una de les meves llibreries preferides de Londres, Foyles a Charing Cross Road i em compro tres dvds i un llibre, les cartes de Bruce Chatwin, un personatge enigmàtic que treballava a Sotheby’s i escrivia belles novel.les com Utz, la història d’ un col·leccionista de porcellana de Meissen. Un dia es va cansar de la vanitat d’aquest món de l’art at high-level i se’n va anar a viatjar, deixant un llibre memorable de la seva experiència a la Patagonia. Quan vaig a pagar veig que fa cua un home que em resulta familiar. Gros, cabell blanc, camisa texana. Es Jay Leno, un dels grand show-man de la televisió nord-americana. El saludo i està especialment encantador tant que em convida a esmorzar. Els més grans son els més senzills, always…

S’acaben les hores i els dies en aquest subterrani i ja tinc ganes de veure el sol. Venen conservadors de museus interessants. Alguns clients coneguts. Visitants anònims. Els observo en aquest fragment dels seus dies, aquesta instantània aquí i ara. Passa tot massa ràpidament sense poder assaborir-ho. Aviat s’acabaren aquests dies de Londres i passaran al rebost de la memòria, al record on es filtraran els millors moments i es perdran tots els altres per a  deixar-los suspesos per sempre més. Ja records, sí, com un vespre familiar a casa el meu amic Adrian amb la seva familia a Chiswick, prop del Thames. La possibilitat d’infiltrar-te a casa d’una família anglesa i veure com viuen en un vespre de llum metàl·lica i molt fred i una vista que semblava de Boudin. O la carnositat de mantega del sant Francesc de El Greco que ahir es va rematar en deu milions de lliures.

6la foto-1

Abans de marxar però he volgut tornar a casa de Mrs Ward on la Mònica i jo vam passar un temps formidable. Arribem a la casa i la trobem destarotada, ruïnosa, sembla abandonada però no ho està perquè des de la finestra es veu el cap d’una nena absorta davant el televisor, just allà on havíem passat tantes hores mirant una televisió que no enteníem, imatges sense sentit. Sortint, trobem la cabina vermella des de la qual trucàvem a casa en temps pre-mòbils. La cabina de l’enyorança. No queda res d’aquell món llavors. Només queda la casa devastada pel pas del temps i la memòria selectiva.

IMG_4744

Demà acabem i embalarem els dibuixos i marxarem. London Art Week, una experiència més en la motxilla que ens ajuda a créixer com a professionals, com a persones.