Dibuixar Manhattan Dia 1

IMG_6269

22.1.14

Barcelona-New York

Escric aquestes ratlles al mig de l’oceà. Ja ha passat un any i tornem a Nova York per a exposar durant la setmana del dibuix amb la nostra amiga i no obstant sòcia Marianne Manley. Hem sortit amb dues hores de retard per culpa de la neu. El mes de gener Nova York és un simulare del Pol Nord i ens espera un fred propi d’una estació d’esquí. Per sort, no haurem de llogar botes, ni esquis, ni comprar el forfait, tot allò que detesto quan vaig a esquiar. No sé perquè sempre ens convoquen aquí en aquestes dates perquè és com l’any de la marmota…el fred i el vent no ajuden a un esdeveniment que se suposa que es basa en que la gent vagi d’una galeria a l’altra recorrent la part alta de Manhattan. I per tant es passa dels vint graus positius als interiors dels edificis als quasi vint negatius a fora: una invitació a la pulmonia. A més la nostra clientela té una mitjana d’edat que deu rondar els setanta anys i per tant la cosa encara té més delicte. Segur que en cada edició desapareix com a mínim un client que acaba convertit en Walt Disney. No sé a qui se li va acudir la idea però fa mandra entrar directament al frigorífic i quedar-te allí quasi quinze dies… Tot i que la gent de la tercera edat d’aquí sempre m’han sorprès i veus com una dona que deu rondar els noranta anys vindrà a la galeria des de Brooklyn després d’agafar tres trens i desafiar el fred siberià. Clar que es diu Priscilla…no del desert, però.Potser per això aquí no hi ha vells perquè els vells viuen i vesteixen amb la il.lusió dels joves mentre a casa nostra els vells son vells i viuen i vesteixen com a tals i si fa molt fred es queden a casa just in case.

El 1916 un jove Julio Camba viatjava a Nova York com a corresponsal del ABC. Llegeixo les cròniques que enviava des del que anomenava “l’altre món”. Va arribar, com només es podia fer en aquella època, per mar. Deuria ser increïble arribar a Manhattan a través del moll ara fa quasi un segle: “todo es aquí grande, enorme, colosal…”. Passar de Madrid que era un poble a una metropoli com aquesta deuria marejar. Avui ja no anem a un altre món. El món és el mateix i llevat d’Abercrombie and Fitch totes les botigues son iguals. Camba compara els gratacels a “las fichas de dominó más grandes del mundo”. Avui, en canvi, arribem per aire i la vista d’ocell és molt diferent, es perd el misteri de l’escenografia del skyline. El paisatge proper a la ciutat és com un gelat de nata i xocolata gegant i Manhattan a quatre mil metres d’alçada és una illa glaçada i trista, un mirall trencat.

Les nou hores de viatge més les quatre d’espera al Prat s’han fet més o menys suportables entre la distracció de tant artilugi electrònic. Estava llegint uns articles sobre la ciutat en el llibre del gran Gay Talese, Retratos y encuentros, i em trobo amb la història de Biz Mackey, un ex-boxejador que es dedicava a anar de bon matí als apartaments de Park Avenue a donar massatges a les senyores riques. Just després veig la pel·lícula Enough said que la protagonista es dedica al mateix, una professió, la de massatgista a domicili, singular. Per més coincidències, el film el coprotagonista James Gandolfini que es conegut per fer de Tony Soprano a la sèrie de gran èxit inspirada en el llibre de Gay Talese, Honrarás a tu padre. Gandolfini va morir d’un infart poc després de rodar aquest film. De sobte, pel bell atzar, es tanca un cercle en aquest Boeing 747 de la companyia Delta entre turbulències i menjar de plàstic,- pasta or chiken?-, densa olor a humanitat segrestada i pantalles de televisió enceses com llinternes en el cor de la nit. Mentre escric escolto la veu vellutada d’Ana Torroja vocalista de Mecano: “me marcho a Nueva York con la botella de fundador…me marcho a Nueva York con la navaja de explorador…”. Començo a tenir aquell mal de cap propi de tantes hores d’espera, el proleg del celebre jet-lak.

Arribem cap a les quatre de la tarda hora local i la neu es fon amb el mar. Miro per la finetreta just quan l’avió va girant per encarar l’aeroport de JFK i es retalla perfectament el mar que sembla talment una paret de pisarra o la textura d’un dels últims quadres blancs de Miquel Barceló. Ahir a la nit va caure quasi un pam i la pista està gelada. Passem l’aduana amb el ritual corresponent,- preguntes absurdes, les empremptes dels dits a l’ escaner greixós i la foto de delinqüent-. Mai no he entés perquè els policies son generalment tan antipàtics. Em temo que la mediocritat quan va uniformada es transforma en prepotència. Sempre et fan sentir sospitós d’una cosa que no has fet.

Ja dins de l’aeroport comença una veritable odissea per a trobar un taxi que ens porti a l’hotel. Resulta que com ahir es van cancel.lar molts vols, una munió de passatgers hem arribat al mateix temps i la cua es quilomètrica. Per sort, se’ns apareix un àngel que sempre està de guardia en forma de senyor grassonet que ens pregunta si volem anar amb autobús per vint dollars fins a Central Station. Llavors ve aquella escena tan coneguda del Titànic: “salvese quien pueda”. I la gent com més gran més mal educada i més agressiva. I això que aquí no havien ni dones, ni nens que sempre els hi has de donar preferència. Finalment podem entrar a una furgoneta destertalada que ens condueix fins a la gran estació. I d’allí un taxi fins a l’apartahotel Affinia Gardens on finalment acaba aquesta primera part del viatge. Nova York té aquests contrastos: les grans llums de Times Square i una furgoneta que ens porta com mercaderia, el Waldorf Astoria i els gats menjant rates com a conills al port a quan cau la nit. Deu ser que a sota hi ha l’infern i per això surt aquest fum del terra entre les cruïlles on passen veloços els cabs tan grocs.

Sopar de sopa frugral a China Fun just a la cantonada. Demano “the bill” i em porten un “Fortune cookie”, un pastisset que a dins té un missatge escrit en un paper petit. El meu diu: “Conèix-te millor a tu mateix i així podràs conèixer millor als altres”. I amb aquesta filosòfia Lao-Tse o jo que sé què me’n vaig a dormir la mona d’una dia inacabable.

23.1.14

El retrobament
El muntatge o bild-up

IMG_6275

Ens llevem després d’una nit rara, fragmentada. Surt el sol retallant els gratacels de Manhattan i fa un fred intens que et cala els ossos des dels peus fins el cervell. Travessem la 64 i pugem per Madison. Les senyores semblen esquimals i passegen uns gossos que van ben abrigats, alguns vestits de Prada com el diable. Hi ha homes que van poc abrigats,- he observat que un duia unes sabates nàutiques molt poc apropiades per caminar sobre la neu-, deuen estar acostumats a aquest temps àrtic que et gela la sang. Esmorzem en un d’aquells bars de Hooper que sembla que el temps es va aturar els anys cinquanta. LLums de fluorescents a la manera de Donal Judd perfectes per a una autòpsia. Ous amb bacon per a entrar en calor servits per a una senyora que ens parla en espanyol.

Retornem a la galeria, Leigh Morse Fine Arts, al cinquè pis d’un edifici de dealers a la 89 amb Madison, al cor de l’art de Nova York. Tenim a quatre passos l’hotel Carlyle on de nens vem veure tocar el clarinet a Woody Allen, -la meva germana li va demanar un autògraf que vaig perdre amb les mudances- i el Met, casa meva. Allí ens espera la Marianne i la Leigh i sembla ahir que ens veiem i ja ha passat un any. El temps no passa ràpid, ni vola, simplement es desintegra. Els dibuixos ja estan desembalats i posats a terra recolzats a la paret. Arriba també José Andrade, l’ajudant de la Marianne, un artista equatorià de vuitanta-un any, baixet i amb gorra de golfista que li tapa un crani de pepino, un home entranyable que porta la simpatia sud-americana a sobre i fa la seva feina bé a ritme caribeny i el seu ajudant mexicà que porta l’enigmàtic nom de Jeremies i es més expeditiu. José i Jeremies, amb noms evangèlics, ens ajuden a penjar els dibuixos. Construir una exposició és com escriure un text i costa posar una paraula darrera l’altra, un dibuix al costat d’un altre. La clau en la literatura, el matís és l’objectiu. Aquí és la relació, l’analogia entre les obres. Resolem la primera paret de la manera més ràpida possible. Consensuem que tot s’estructura a través del dibuix cubista de Gris, a la seva esquerra el món anterior, la Barcelona de 1900, Picasso, Casas and so on. A la seva dreta, els postcubistes, Gleizes, Dalí, l’avantguardista Torres García, el surrealista Planells i un salt al temps amb un dibuix esquemàtic de l’escultora Louise Bourgoise.

IMG_6282

Dediquem les dues parets principals a les grans obres: la sanguina de cap de turc d’Andre de Leone i l’aquarel·la dels venedors de tapissos de Fortuny. Sobre la xemeneia regnen les aquarel·les de tauromàquia d’Eric Flish. I als costats, un conjunt de dibuixos modernistes de Gaspar Homar que es relacionen amb les composicions arquitectòniques d’Eusebi Busquets. I els mestres antics representats per Bartolomé Fernández, Juan de Sevilla, Romul Cincinatto i Leonardo Alenza. Canals amb dues obres i Barceló amb el cap de cérvol tanquen la mostra.

Just quan cau la tarda ja hem acabat el muntatge. Posem les etiquetes, ho deixem tot net i polit i sortim al fred siberià. Passem davant del Central Park on hi ha alguns beneits esquiant com si estiguessin a Colorado. Encara hi ha neu i gel pels carrers i els cotxes circulen lents, tot patinant. Els i les models d’Abercrombie ja no van despullats sinó que amaguen els físics imponents sota un abric de plomes. Però aquí ningú s’immuta, estan acostumats. Ens creua un home vestit amb abric de pells que porta un gos amb unes sabates de xarol vermelles. No sé si tinc visions producte del jet-lack però m’ha semblat una versió caricaturitzada d’Isabella Gardner passejant per Boston amb el seu tigre blanc. Es inqüestionable, que anem a menys, a molt menys….

Demà comença l’espectacle….i mai saps com acabarà. To sell or not to sell, this is the question!!!.
Continuarà

Una resposta a “Dibuixar Manhattan Dia 1”

  1. Rosa creixell

    Selecció d’obra exquisida i molt cuidada com no podia ser d’altra manera venint de qui l’ha fet.. Congratulations and good luck

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Una resposta a “Dibuixar Manhattan Dia 1”

  1. Rosa creixell

    Selecció d’obra exquisida i molt cuidada com no podia ser d’altra manera venint de qui l’ha fet.. Congratulations and good luck

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>