Bon dia o bona nit. Estem immersos en la Super-Bowl, la gran competició de futbol americà que es viu amb la mateixa passió que una final de Champions. La Beyoncé ja ha cantat a capela,- precioses dents com perles-, i tot està preparat a New Orleans per a la gran final que serà diumenge a les 18pm. Estic dissenyant un pla alternatiu perquè no hi haurà ningú a la city, potser anirem a veure la bella Scarlett pujada al terrat de zenc a Brodway. S’ha d’anar, sempre, a contra-corrent…
Avui hem tingut molta activitat a la galeria: col·leccionistes, conservadors, col·legues. Ahir les subhastes van anar molt bé, massa bé i es notava la gent fatigada i sense diners. He portat un dibuix a provar a l’apartament d’un client a Park Avenue. Aquests edificis tenen alguna cosa mafiosa, un aire decadent però terbi alhora. Porters amb uniformes apretats i gastats,- son els mateixos vestits que els hi van donar el primer dia quan tenia trenta anys i trenta quilos menys- moquetes gastades al lobby, ascensors amb les parets recobertes d’arrels de fusta com les dels tabliers dels jaguars… I a dins què hi ha?. Espais enormes, servei eficient, i quadres i dibuixos bons però sobretot reconeixibles. El poder expressat a través de l’art. Aquí no hi ha la doble “L” (love and learning). Aquí hi ha una gran “M”. De money, of course. L’ambient em recordava el del llibre de Gay Talese, Honrarás a tu padre, sobre la història de la família mafiosa Bonano. Sembla que quan es tanqui la porta de l’ascensor el mafiós disfressat de porter traurà una pistola de l’uniforme rònec i et clavarà una bala al pit.
Després de dinar he passat per la llibreria Crawford Doyle (82th amb Madison) que
m’agrada molt. I he comprat un volum amb contes de Nova York d’Henry James. Al sortir la dependenta m’ha explicat que se l’havia llegit i li havia fascinat, especialment el primer “Masterwork”, la història d’un retrat. Com enyoro els llibreters, i què essencials son!. A Barcelona, per sort, en tenim uns quants que resisteixen entre les grans superfícies de la industria editorial que es va menjant les llibreries una a una.
Quan tornava a la galeria he ensopegat amb una marca al terra, semblava talment el dibuix caricaturesc d’una cara que em somreia com les que pintem als vidres amb els dits sobre el vapor. L’he fotografiat com feia Brassai amb els grafitis al París de 1930. Em portarà sort. Falta un dia perquè acabi aquest periple i tanqui les històries en el bloc.
Continuarà
