Dibuixar Manhattan Dia 2

24.1.14

The opening

IMG_6289_B

Avui és el gran dia. Ja ho tenim tot preparat i per tant podem disposar del matí. Fa un dia radiant amb un cel Klein extraordinari. Bufa el vent i sento a la cara el vèrtex aquest de l’àrtic que a la tele parlen tot el dia. La CBS ha anunciat aquest matí que el temps serà “brutal cold” i no s’han equivocat massa. Quan fa tan fred al menys no neva.

Esmorzem amb la Marianne i una amiga seva que ens explica una història increïble. Es bibliotecària d’un institut i un dia, ara fa vint anys, va trobar-se un nen de dos anys abandonat en un parc. El va recollir i el va portar a la policia. Amb el temps el va acabar adoptant. Avui aquest noi s’acaba de treure una de les carreres més difícils que hi han, aeronàutica espacial, i hi ha varies companyies que li donen feina. Ella ho explica orgullosa. Mentre parla la miro i penso amb qui deuria ser la mare biològica, qui abandona un fill en un parc i el deixa, el destí el va portar en mans d’aquesta persona entranyable però que hagués passat si l’hagués agafat algú altre o si no l’hagués agafat ningú. L’atzar, sí, que tot ho mou i tot ho explica…

Impactat per una història que si no fos real sembla de pel-lícula, entrem al Metropolitan directes a veure a Piero. Quina decepció. Una mostra de només cinc taules, de les quals dues estan en molt mal estat, dues bé, i una altra no és del mestre. Sempre he admirat aquest poeta o geòmetra de Sansepolcro i vaig anar varies vegades a Arezzo per veure només una La llegenda de la vera creu perquè sempre estava tancada, in restauro. M’agrada la senzillesa amb la que ens explica un món que sembla un paradís amb personatges hieràtics però sense la qualitat marmòria de Mantegna, la llum de mantega o nata, i els paisatges abstractes dels arbres verds i els rius de plata on es reflexen. Pensar en Piero della Francesca es relaxar-se. Observo aquest sant Jeroni com està a punt de passar la pàgina que el comitent, aquest home venecià que té cara de director de banc, Girolamo Agostino Amadi (1435/37-1507) però sabem que tractava amb sedes, no li deixa passar, interrompent la seva tasca intel.lectual de traductor de la Bíblia. Un crucifix es recolza sobre una peanya orgànica i tot flueix com a la Xina mil·lenària.

La Verge amb nen i àngels és una obra que m’inquieta perquè els rostres amaguen alguna cosa. El nen sembla un vell prematur i els àngels estan conxorxats. M’agrada molt la llum filtrant-se pel costat de la finestra al fons com farà Vermeer més tard i els petits detalls: la peça de corall vermell que llueix el nen en el collar o la perla que penja com un estel en el pit d’un dels àngels o la cistella amb roba acabada de rentar que reposa en un prestatge a dalt de la composició. Piero és l’anticaravaggio, en ell tot és bondat, pinta un món encara verge, profundament espiritual, marcat pel ritme perfecte de la geometria i banyat per la llum de la tarda d’estiu a la toscana.

Fem una volta ràpida per les galeries de pintura. I m’adono que cada dia m’agrada més El Greco i Caravaggio. Tinc una autentica debilitat per ells i podria passar-me dies només mirant els seus quadres. Les pells de cera i plata amb els peus amb breus tocs de carmí de El Greco i els cels que s’obren en canal sobre Toledo. Es una barreja de Miquel Angel i Clovio, de Tintoretto i Tiziano i el Veronés i els Bassano passat pel filtre del món fosc de la Toledo de la Contrareforma i els seus cardenals desafiants. Quan mires de cara el retrat del cardenal Niño de Guevara, l’estampa de Rouco Varela és de suma bondat al costat d’aquesta bèstia.

I Caravaggio?. Ja us ho explicaré en el proper llibre que estic esscrivint. Work in progress…

IMG_6287_B

Comparo dos retrats fascinants. El recentment descobert autoretrat i el de Juan de Pareja de Velázquez. En el primer estem davant d’un artista que se sap artista. Un vanitós que vol ser més del que ja és: el millor pintor del seu temps. Ens observa desafiant amb superioritat com fan alguns col·legues meus quan em parlen sabent que vinc del Nord d’Àfrica. Mai no he entès aquesta absurda ambició de Velázquez per voler ser noble, aristocràtic. Potser els que estan a prop dels reis volen acabar sent els mateixos reis. Aquest síndrome és etern. Avui mateix el problema de Urdangarin és que va voler fer els negocis del seu sogre sense adonar-se que ell no era rei. No crec que Velázquez hagués fet massa més negocis que comprar algunes obres d’art per Roma mentre pintava la Venus del mirall després d’haver-la posseït. Aquí és deu anys més jove, té uns vint anys i encara està enamorat de Juana i admira el seu sogre Pacheco de qui tant ha aprés a la seva acadèmia neoplatònica,- especialment les analogies-, però somnia amb la cort i quan estigui instal·lat i sigui el majordom del rei voldrà ser cavaller de l’ordre de Santiago i s’acabarà pintant la creu al pit en el seu millor autoretrat a les Meninas. Velàzquez, l’insaciable.

En canvi, pinta a Juan de Pareja amb un empatia que no s’aplica a ell mateix davant del mirall. Li surt la vena humanitària com fa amb la sèrie dels nans de palau. El Velàzquez més cronista de la cosa social. I Juan de Pareja ens mira com només et miren els gitanos quan els hi demanes un preu d’un quadre, aquells ulls plens de profunditat, de saviesa popular,d’intel.ligència primigènia sense polir, diamants en brut. A més té una dignitat, és més una honorabilitat que sembla un rei, sí, sembla el rei negre d’una cavalcada de reis, de qualsevol menys de la de Madrid on el rei negre va pintat com una relaxing drag-queen per imposició de Mrs Ansar.

IMG_6305_BA la tarda comença l’espectacle i la galeria està plena de gent. Sembla que agrada la nostra proposta. Arriba la gent congestionada, amb les galtes vermelles i vestits com a esquimals i porten el fred al cinquè pis d’aquesta galeria que té l’ascensor més lent de la ciutat ( en una altra crònica us en parlaré abastament). Entre que truquen el timbre de baix i arriben passa talment l’ eternitat. L’assistent de la Marianne, Hanna, una noia de vint anys asiàtica, serveix les copes atentament: vi blanc o Pellegrino i uns apetizers. Ens venen a veure els amics McCandless, Steve y Carolyn, col·leccionistes d’art aborigen australià i art modernista català, eclèctics, exòtics. I l’amiga Rosa Creixells que està aquí de pas i el corresponsal de La Vanguardia, Francesc Peiron que l’havia llegit però encara no conegut.

A no sé on redimonis de la ciutat el gran xef i alhora gurú cultural del nostrat país, és a dir Ferran Adrià, exposa aquest vespre no sé quins dibuixos que ha creat. No ens estem passant amb la cosa gastronòmica i el Déu de El Bulli?. Sé que la meva amiga Marta em renyarà només arribi. I am sorry. Reconec que l’Adrià és un geni del món contemporani però cal exposar les seves darreres creacions sobre paper com si fos Picasso?. A casa nostra, poses la televisió a qualsevol hora i només hi han xefs: masterxefs, minixefs, Chicote xef. Aquí menjar en estat pur i assassinats. La cuina en aquest país no és una necessitat cultural sinó biològica. Es menja perquè s’ha de menjar i prou. Et conviden a sopar i després ningú es queda fent tertúlia al voltant de la taula. Tothom s’aixeca i cap a casa. Son pràctics, directes, pragmàtics. A nosaltres ens perd la retòrica. No produïm cap altra cosa que tingui interès?. On son els nostres pensadors, escriptors, pintors, arquitectes, científics, metges?. Sota les pedres perquè el focus mediàtic l’ocupen els cuiners. Un país que confon la cultura amb la cuina és molt poc sòlid, una civilització que tremola com un flam. Un pintor em diu si em vull afegir-me a la festa adrianesca i jo l’únic Adrià que venero és el que va lloar la súblim Yourcenar. Poso una excusa barata per a amagar la veritat: prefereixo anar cap a casa a fer-me una sopeta i escriure aquestes lletres. “El meu mal no vol sorolls” que acostumava a dir un dels meus tutors, el gran Umbert Umbert (thanks Vladimir), el qual miro de seguir fil per randa.

26.1.14

Saturday

Neva. Manhattan és un gelat de nata. Cau una neu suau que aquí anomenen “snow flurries”. Fa molt menys fred però. Arribem a la galeria puntualment i ens preparem per a la feina. Cal treure la taula on ahir a la nit es servien les copes i tot comença de nou. Visc i treballo a NYC una setmana a l’any i em sento un privilegiat. Trasllado el meu dia a dia aquí i sóc conscient que no puc fer moltes coses que voldria perquè no sóc un turista, ni un viatger. Sóc un treballador de l’art que em vaig movent d’un lloc a l’altre. Un cop arribi a Barcelona em quedarà un mes just per tornar a marxar. Llavors serà Maastricht i després París. Retornaré a casa a l’abril i vindrà la Setmana Santa que cau molt tard, a finals d’abril i quasi serà maig i estarem a les portes de l’estiu. Les temporades son cercles que passen massa ràpid.

En canvi, la vida és massa llarga com va deixar escrit TS Elliott. Així comença la pel·lícula “Agost” que aquesta nit he vist en un cinema prop de l’apart hotel. El cine als Estats Units és més car que a casa nostra, 14 dòlars l’entrada. Però val la pena. Un film ben construït, ben armat amb un guió esplèndid i unes interpretacions magistrals. La única cosa que no m’ha agradat es veure com actrius que trobava sexis s’han fet velles. Julia Roberts sembla la mare de Pretty Woman i només han passat catorze anys i Juliette Lewis ja no té cap morbo. Ja ho diu la Streep interpretant aquesta dona malalta i perduda,tot mirant de reüll a Betty Davis: les dones envelleixen malament. Jo, però, no ho crec. N’hi ha que, com el vi, milloren amb el temps, com passa també amb alguns homes. Les persones que tenen alguna cosa a dir resisteixen millor el pas del temps que els que s’han quedat sense paraules. Veient “Agost” m’ha passat el que passa quan fa temps que no veus algú: constates el pas inexorable del temps que a tots ens afecta.

Sort que avui he tingut un bon dia perquè sinó estaria deprimit entre “Agost”, -un drama duríssim en format d’obra teatral i seguint l’estela de les tragèdies rurals de Tenesse Williams- i la novel.la de Rafael Chirbes, En la orilla, llibre de l’any segons Babelia. Una anatomia del fracàs, de la crisi en transversal centrat en personatges enfonsats i sense destí que viuen a Olba, un poble del llevant espanyol. De jove mentre estudiava filosofia, vaig deixar de llegir a Nietzche perquè el seu nihil.lisme em feia mal. Alguna vegada he hagut de deixar de llegir a Houellebecq i el seu no-future cruel. Amb Chirbes, m’ha passat una cosa similar. He començat i deixat la novel.la varies vegades i l’he acabada per disciplina intel·lectual però el seu rerefons de porqueria moral t’acaba afectant.

Per què avui s’escriuen novel·les o guions tan durs? Segurament perquè son la condensació de la vida que s’ha tornat complicada, densa, sense esperança. Prefereixo, però, mirar tot això des de l’altra riba. Valorar el que tinc i disfrutar de les moltes coses que em dona la vida cada día, a cada instant i mirar de ser raonablement feliç. Tota aquesta merda la deixo per a la ficció, sigui la literatura o el cine mentre em refugio en la bellesa de Piero o amb la humanitat de Velàzquez o l’espiritualitat mística i ascendent, banyada de cendra, del gran mestre de Candía. No hi ha millor antídot per a combatre la soledat que la cultura, ni millor pastilla per a la depressió que, per exemple, la bellesa d’un detall en una pintura o un vers del recentment desaparegut Juan Gelman amb el qual avui m’acomiado:

“De modo que tomé a mi amor,
le corté un brazo, un pie, sus adminículos,
hice un mazo de naipes
y ante la palidez de los planetas
me lo jugué una noche lentamente
mientras mi corazón silbaba, el distraído”

(En la carpeta, Gotán)

Continuarà

4 Respostes a “Dibuixar Manhattan Dia 2”

  1. Marta

    Artur, avui no et renyaré, tens tota la raó. Qui sap de cuina a la cuina. Tot acaba sent un circ mediàtic i, com bé saps, cada rei té al seu costat una colla d’aduladors i aprofitats que l’exposen per treure-hi tot el suc que puguin. La vida és curta i cal mantenir-se la cresta de la onada. Al final el que cal es que parlin de tu per qualsevol cosa, sigui bona o dolenta.
    Continuaré….

  2. Artur Ramon

    Marta, reconforta saber què em llegeixes i més encara que no em renyaràs. Visca l’art i visc a la cuina o viceversa: Records des de l’oest de Barcelona i a l’altra banda de l’Atlàntic

  3. tresa

    bona nit desde Barcelona. estic amb tu sobre lo dels pintors. que et sembla que la nora de la Thyssen també pinti i els posi a la venta a partir de 7.000 euros.hi ha massa gent que es fica allà on no ho haurien de fer.
    com sempre llegint els teus pensaments desde NY m’hi traslades. Mirarè de ferte un book dels deus diez.

  4. tresa

    com em costa la poesía. en canvi, la pintura , música o una bona obra de teatre em fa oblidar els moments dolents. vaig veure Agost al TNC i el record es magnific amb la Lizaran i la Vilarasau. Tinc ganes de veure el film pensant amb els teus comentaris.
    que bona una sopa quand estàs cansat i enfredorit.
    seguirem…..

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

4 Respostes a “Dibuixar Manhattan Dia 2”

  1. Marta

    Artur, avui no et renyaré, tens tota la raó. Qui sap de cuina a la cuina. Tot acaba sent un circ mediàtic i, com bé saps, cada rei té al seu costat una colla d’aduladors i aprofitats que l’exposen per treure-hi tot el suc que puguin. La vida és curta i cal mantenir-se la cresta de la onada. Al final el que cal es que parlin de tu per qualsevol cosa, sigui bona o dolenta.
    Continuaré….

  2. Artur Ramon

    Marta, reconforta saber què em llegeixes i més encara que no em renyaràs. Visca l’art i visc a la cuina o viceversa: Records des de l’oest de Barcelona i a l’altra banda de l’Atlàntic

  3. tresa

    bona nit desde Barcelona. estic amb tu sobre lo dels pintors. que et sembla que la nora de la Thyssen també pinti i els posi a la venta a partir de 7.000 euros.hi ha massa gent que es fica allà on no ho haurien de fer.
    com sempre llegint els teus pensaments desde NY m’hi traslades. Mirarè de ferte un book dels deus diez.

  4. tresa

    com em costa la poesía. en canvi, la pintura , música o una bona obra de teatre em fa oblidar els moments dolents. vaig veure Agost al TNC i el record es magnific amb la Lizaran i la Vilarasau. Tinc ganes de veure el film pensant amb els teus comentaris.
    que bona una sopa quand estàs cansat i enfredorit.
    seguirem…..

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>