Dibuixar Manhattan Dia III: the opening

NYAbans d’arribar a la galería ens passem pel Met (The Metropolitan Museum of Art) que tenim a tocar. Em fascinen els subtítols de les exposicions. La de Matisse l’acompanyen amb l’ampulosa frase: “In search of true painting” ( a la recerca de la veritat de la pintura). Portat per la frase ampulosa visitem la expo que resulta tova i aburrida. Matisse m’agrada de 1906 a 1915, després és un pintor decoratiu que m’aporta molt poc. No m’emociona. A vegades sembla un pintor afeccionat i no coincideixo amb la seva manera d’escollir els temes: quasi sempre forçats, impostats, arbitraris. Es veritat que té quadres deliciosos que robaria però és un pintor d’alts i baixos, com Renoir per posar un exemple plausible. En canvi, hi ha d’altres mestres que no et defrauden mai, com Tolousse o Van Gogh o Degas. Sortim de la mostra sense emoció i de seguida la recuperem veient el Picasso de 1900 que és el millor. Després quan fa de cubista sembla que jugui a rivalitzar amb Braque. Gris, en canvi, és el tercer però el més espiritual i coherent dels tres. I Giacometi també ho és amb aquests retrats banyats en gris i els gats de bronze com un tren sense fi.

NY

Dels abstractes americans, avui he decidit que em quedo amb Rothko, Pollock, Trombly i Still. Davant d’un Pollock una mestra preguntava a uns nens que els hi semblaven i un contestava la millor definició que hes sentit mai de l’action-painting: ” un crit violent d’algú enfadat amb la vida”. Perfecte. Un nen de deu anys diu més que cent crítics all-over.

Donant-li voltes al tema Matisse, crec que és millor esculptor que pintor. Els seus bronzes son deconstruccions perfectes de Rodin. M’entusiasmen. Preferiria tenir un bronze que molts dels seus quadres. Només un, m’ha arribat a tocar: el pescador de Colliure en la versió post-impressionista i no amb la fantotxada que penja al costat quan Matisse vol fer de Matisse tutti colori.

NY

Inaugurem a les sis just quan comença a nevar. Tot i l’inconvenient del temps, venen col.leccionistes i conservadors de museus interessats per les obres i ens reserven algunes. Parlo llargament amb un conservador de la Hispanic i toquem el tema de Huntington. No volen sentir a parlar d’expoli. I tenen raó. Cal analitzar les coses en el contexte d’aquell temps on Espanya era un país pobre ple d’obres d’art i EEUU un país rics sense història. Un binomi perfecte. Aquests magnats americans no van robar res. Ho van comprar i ja està. Al menys ho conserven. Em diu que el claustre de Palamós és un pastiche que l’agent Arthur Byne estava a punt de vendre quan el va sorprendre la mort. Sembla que des del més enllà no es poden fer transaccions econòmiques i per això va acabar a la Costa Brava on els nostres il.lustres experts es barallen per arribar a un consens, semblen parlamentaris.NY

Ha vingut la crítica d’art del NYT (New York Times). Li ha agradat molt la mostra i ens treurà als papers. Ningú de l’Ambaixada; no els he avisat, però. Soc independent en el sentit que vaig per lliure i no subvencionat i per tant no dec res a ningú més que als meus i a mi mateix. I per tant faig el que vull i dic el que vull perquè ningú no m’ha comprat. De moment puc pagar-me les coses i no faig numerets buscant rebaixes a les fires. Si la puc pagar hi vaig, si no em quedo a casa.
S’acaba l’opening. Tinc bones sensacions. A fora neva com en un conte del gran Fridor.

 

Continuarà…