Dibuixar Manhattan Dia 3

28.1.2014

leonardodavinci_portraitofagirl

Continuo escrivint i no em puc treure del cap el poeta Juan Gelman. Darrera les seves paraules hi ha esperança i diu molt d’algú que va perdre el seu fill i la seva jove durant la dictadura argentina i que no va defallir fins que no va trobar la seva neta quan ja era una dona. Per internet m’assabento que ha mort un altre poeta, el mexicà José Emilio  Pacheco, el qual vaig conèixer a la nostra galeria a través de Vicente Rojo. Un home reservat, un tímid amb pinta de savi despistat.  Es veu que s’ha posat de moda la mort entre els poetes. Si la cosa segueix així podrem acabar fent un club dels poetes morts…

El temps avui ens ha donat una respir, a day-off. Demà torna la cosa de l’àrtic que per molt que me l’expliquin no l’acabo de comprendre com no entenc massa els graus Fahrenheit en relació als centígrads. Ho sento, sóc de lletres pures i dures.

Visitem la Morgan Library. Una exposició de dibuix espanyol antic interessant. Poques obres però molt bones, de Pedro de Campaña a Goya. Goya….what a character!!!!!! Dibuixa a Bordeux, vell i exiliat, amb la mala llet d’un home sense futur però amb l’experiència d’una vida observant i condensat el món en un tros de paper. Té sempre un to de crítica social que m’interessa. Un revolucionari, un outsider. No és acomodatici com sempre ho va ser Velázquez. Ell va ser també pintor del rei i va tenir l’oportunitat de medir-se amb les Meninas i la frustració de no superar-les perquè son insuperables, “la teologia de la pintura” que va dir Giordano. Ara quan puc sentir el soroll d’insecte del llapis rascant el paper més una esgarrapada que com una carícia, m’adono que el geni de Fuendetodos viu sol i sord, amargat, lluny de casa, lluny de la vida, i només dibuixa i pinta en petites tauletes de borí com si fossin aquarel·les.

Al pis de dalt, dibuixos de Leonardo. El seus quaderns. La lletra gòtica al revés que només és pot llegir en un mirall i anotacions de com i perquè i de quina manera volen els ocells, la direcció del vent…Curiositat en estat pur. Sí, la curiositat movia abans el món, la cultura. Una cosa portava a una altra. Dels ocells als fetus, de l’anatomia del cavall a la de l’home. Observo el dibuix que Benenson considerava millor del món, el retrat d’aquesta noia que va servir de Verge, una noia d’ulls grans i nas i mentó punxegut. Els cabells cauen com branques d’un arbre. Kenneth Clark que en sabia un niu va corroborar les paraules de Berenson, sí, el millor dibuix del món. Al costat, més estudis en tinta, retrats en sanguina, insaciable i curiós Leonardo, com Goya. Mai van deixar de mirar, de dibuixar i ens els dibuixos trobem les seves primeres veus, objectes fràgils que ens parlen a cau d’orella. Per això, m’agraden els dibuixos, i més quan son dels grans grans mestres de tots els temps.

Captura de pantalla 2014-01-29 a les 15.26.11Surto renovat de la Morgan com si hagés anat a missa aquest diumenge rar. A la galeria ens espera el pintor català Santi Moix amb qui em quedat per dinar. Ens acabem de conèixer i sintonitzem. Moltes coses en comú, compartim molts dels mateixos amics, coneguts i saludats. Repassem el nostre país amb aquell to que t’agafa quan està fora de casa i més si ho fas des del cim de les metròpolis: Nova York. Cal vigilar amb la novayorkitis? Aquest virus que ens fa dir bestieses com que aquesta ciutat et carrega les piles, et dona energia. A mi, francament em carrega estar a casa al costat dels meus, dels que estimo, amb un clima civilitzat i una ciutat que té una mesura humana. D’acord, Nova York és magnífica, sí, però també molt dura, la jungla d’asfalt i de vanitats, de somnis trencats. Ens explica el seu treball recent quan va pintar una de les parets de Prada. Em sembla un artista inquiet, viu, agradable en el tracte. No m’estranya que conegui a tanta gent i tingui tants amics.

La tarda passa lenta però al final s’anima. Les visites arriben quasi quan marxem però és normal, avui és diumenge. Miro de reüll el Barça per internet i em sembla que juguen molt bé, dibuixant diagonals perfectes amb l’arquitecte Lionel al capdavant. El canvi de president no els hi ha afectat gens i és normal perquè rés té a veure amb el que fan ells. Segueixo, sí, l’actualitat que m’arriba com una cosa llunyana i estranya…la rialla estúpida de Rajoy, el peso argentí desplomant-se, la tria de Holande (naturalment la dona més jove però no la més interessant. Ja ho deixa Proust: “deixeu les dones belles per als homes sense imaginació”. I l’Holande en deu tenir molt poca). Aquí només estan pendents de la Super-Bowl que es juga a New Jersey, la pàtria del Boss. Es diumenge que ve però ja estan preparant-ho tot. Es un dels grans dies en el calendari nord-americà.

A les set vaig al sopar anual de Master Drawings al Lottos Club. A la taula em posen al costat d’una comtessa holandesa exòtiquíssima que amaga la bellesa que un dia va tenir. No queda massa de la dona bella que va ser (la cirurgia estètica és una goma que deixa els rostres sense biografia) i més aviat em recorda la vella del gravat de Goya que es mira al mirall mentre s’arregla la perruca. Es esnob i ho sap i juga i li segueixo el joc. Al seu costat un dealer que li fa la pilota, un chevalier servant. Treuen el tema de Catalunya: “It is ridiculous…”. I llavors què si el català és un dialecte, i blablabla…Em surt la vena patriòtica i els hi deixo clar tot plegat. Es una qüestió de saber de què parles i de pura democràcia. Ens fem amics des de la discrepància…Ho tindrem molt dur perquè a fora no ens entenen gens, quasi menys que a la pròpia pell de brau. Després del sopar es fa un homenatge a Carel van Tuyll, el qual vaig conèixer quan era director del departament de dibuix del Louvre. Fa un speech perfecte, ple d’al·lusions als antics col·leccionistes de dibuix, culte, brillant, honest, gens esnob entre els esnobs, i s’agraeix.

Surto d’allí i la nit es gelada i passo davant la Frick i em sembla veure un llampec dins l’edifici com si san Francesc finalment hagués rebut l’estigmació desitjada.

29.1. 14.

Em llevo amb una altra mort: Pete Singer, el cantant folck que va homenatjar Bruce Springsteen. Li dediquen dos minuts de les notícies del matí a la CBS. Tota una vida cantant i et recorden dos minuts. Els desagraïment però no té fronteres. Nosaltres som incapaços de posar-li un carrer a Samaranch qui va canviar la ciutat convertint-la amb el què és, posant-la en el mapa.

Bobby Short

A Nova York si saben posar carrers. Molt a prop de l’hotel Carlyle hi ha el Bobby Short place. Penso que deu ser algun pianista que deuria ser molt baix (un pseudònim) tocava a l’hotel i googleixo quan arribo a la galeria. Voilà!!! Era Robert Waltripp “Bobby” Short, un pianista i chansonier negre que tocava al Carlyle. Per youtube veig les actuacions i és increïble, un home d’un carlisme magnífic, simpàtic que canta com els àngels mentre toca virtuosament el piano. Cada dia s’aprèn alguna cosa. La Marianne m’explica que el va veure en directe i que el bo de Bobby Short (short sí, un nickname perquè era petit com un bonsai) va tenir problemes per no poder actuar en alguns teatres a causa de la seva raça. El racisme és una de les lacres d’aquest país. Sopant amb uns amics venia una noia negre i va sortir el tema i amb un somriure als ulls em va dir: “well, this is America”. Es a dir, això és el que tenim i no ho podem canviar. A Obama, molts l’odien, altres el troben un intel.lectual que els ha decebut perquè va prometre més del que ha pogut complir. Qui serà el proper candidat demòcrata? pregunto a algú que sap d’aquests temes. Hillary Clinton. I dels republicans? Condoleezza Rice. Un debat entre dues dones i dues races, interessant. Si una dona governa els Estats Units, tot pot anar molt millor perquè les dones saben manar més que els homes. I quan una dona mana en una casa, la casa acostuma a anar bé.

Passen les hores de ferro a la galeria i llegeixo a TS Eliott, The vasted land entre visites de col.legues, curators i col.leccionistes. Amb els anys vas teixint una comunitat de persones que els hi agrada el dibuix i el col.leccionen barrejant gust amb coneixement. L’equilibri del gust que no és més que un do quasi innat per a reconèixer les qüalitats, una mena de canon de les qüalitats i del coneixement, del que has vist i llegit, fa que puguis construir una bona col.lecció que no és més que la teva vida dividida o comprimida en cada obra singular. La mires, llavors, i recordes quan la vas comprar, a qui, els dubtes que et va generar. I sempre hi ha un vincle emocional amb la teva vida o amb persones del teu entorn.

Quan torno a l’hotel encara no es fosc i trobo unes làmines taronges sobre l’acera on es reflecteix el cel de Nova York. I faig unes fotos mentre recordo els poemes d’Eliott que he llegit fa poc:

“Winter kept us warm, covering.

Earth in forgetful snow, feeding

a little life with dired tubers”

L’hivern ens manté escalfats, tot cobrint.nos

La terra amb la neu oblidadíssa que ens alimenta

una vida petita amb tubercles calamitosos…

TS Eliott, The burial of the dead (1922)

Continuarà

4 Respostes a “Dibuixar Manhattan Dia 3”

  1. tresa

    hola artur. a Barcelona son les 18,30. com feia el meu germà amb alguns autors, jo et llegeixo i vaig seguint als mapes els indrets per on et mous. veig si no vaig equivocada, que tot es dins el UPPER. ja que el fred no el puc evitar, t’envio la calor de l’amistad.
    tresa forn

  2. vicente deltoro

    Estimat Artur, el que dius molt ben dit a propòsit d’una bona col.lecció… “que no és més que la teva vida dividida o comprimida en cada obra singular” em recorda molt a un llibret deliciós de Walter Benjamin on es pot llegir “el coleccionista tiene una relación muy enigmática hacia las cosas por la que, lejos de poner en primer plano su valor funcional, y por tanto su utilidad, su uso posible, las estudia y las adquiere, al contrario, como escenario o teatro de su destino” I tant!!. Sembla ser que heu tots dos aplegat a la mateixa conclusió. Com sempre un plaer llegir les teces cròniques novaiorqueses

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

4 Respostes a “Dibuixar Manhattan Dia 3”

  1. tresa

    hola artur. a Barcelona son les 18,30. com feia el meu germà amb alguns autors, jo et llegeixo i vaig seguint als mapes els indrets per on et mous. veig si no vaig equivocada, que tot es dins el UPPER. ja que el fred no el puc evitar, t’envio la calor de l’amistad.
    tresa forn

  2. vicente deltoro

    Estimat Artur, el que dius molt ben dit a propòsit d’una bona col.lecció… “que no és més que la teva vida dividida o comprimida en cada obra singular” em recorda molt a un llibret deliciós de Walter Benjamin on es pot llegir “el coleccionista tiene una relación muy enigmática hacia las cosas por la que, lejos de poner en primer plano su valor funcional, y por tanto su utilidad, su uso posible, las estudia y las adquiere, al contrario, como escenario o teatro de su destino” I tant!!. Sembla ser que heu tots dos aplegat a la mateixa conclusió. Com sempre un plaer llegir les teces cròniques novaiorqueses

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>