Dibuixar Manhattan Dia VI: La Gala

NY

Neva. Agafem un taxi groc que ens porta a Sotheby’s. Veiem el que se subhastarà els pròxims dies: pintura i dibuixos antics. Aquesta és la gran industria de l’art, nosaltres els artesans. Poc a poc, la industria ha anat desplaçant als artesans com les grans superfícies fan amb les botigues de barri. La subhasta juga amb unes armes que nosaltres no tenim, arriba allà on no arribem. Però nosaltres que ja som “marginals” com diu la meva amiga Gay només ens queda la passió per les obres i saber transmetre-la a través d’un gust i d’una manera de fer. No podem competir d’altra manera més que amb entrega, tot construint unes identitats que siguin reconeixibles. Nothing more, nothing less.

Després de Sotheby’s, Christie’s al Rockefeller Plaza. He  vist alguns dibuixos interessants que em pensaré si compro i no i tots els col·legues. Els artesans som els primers que anem a la indústria com qui va a la Boqueria a veure que pesca. Nosaltres encara som els que alimentem el monstre, tant com a proveïdors que com a compradors. Antigament les proporcions eren similars. Avui em temo que som proveïdors: la Mercabarna de la indústria. I ells son més fashions, estan més de moda, utilitzen ipads and son on. Nosaltres al seu costat som dinosaures.

Han passat poques persones per la galeria però interessants. Hem passat de la neu a la pluja. Les temperatures es recuperen lentament. Acostumats a les fires, aquest és un sistema diferent. No hi ha una arrancada molt forta i després baixa. Aquí es manté day by day. I els balanços és fan sempre al final. En un esdeveniment com aquest has de tenir el cap molt fred i no desanimar-te gens. Explorar totes les possibilitats i viure l’experiència a fons. Sembrar. Tard o d’hora acabes recollint.

NYA les vuit hem anat al Lotto’s Club (5th Ave/62th St) a la gala que organitza cada any la revista Master Drawings, la única del món dedicada al dibuix i que se edita a Nova York. Un club britànic a Manhattan. Llibreries amb boiseries plenes de llibres. Retrats anacrònics. I una olor a decadència que m’encanta. L’edat mitjana és entre els 70 i els 80 anys, la qual cosa et fa pensar que aquest és un món que s’acaba. Saludo als col·legues de Maastricht i París i a alguns col·leccionistes coneguts. Sempre algú et dona la tabarra amb la situació econòmica d’Espanya. Fa deu anys quan el món era al revés i Alemanya era Espanya jo no anava recordant als alemanys les dificultats que tenien i que nosaltres érem un país emergent. Quan toquen el tema de Catalunya, decideixo no fer pedagogia tonight. Estic massa cansat per explicar tota la nostra trista i dissortada història que ningú  no entendrà. I quan em pregunten d’on sóc sempre dic el mateix: de Barcelona, la veritat. Per sort, surt Messi i torno a somriure i sentir-me orgullós de la meva terra. Un amic del Bayern m’ha donat les gràcies per la contractació d’en Pep ( es deu pensar que soc el seu manager i us prometo que no he cobrat res). M’ha promès que anirem un dia a veure un matx al Bayern Arena. M’agradarà veure com s’ho fa el mestre de Santpedor per jugar com el Barça sense els jugadors del Barça. Es com dirigir una orquestra on t’han canviat tots els músics.

NY

He tingut sort amb els companys de taula. Un matrimoni encantador que venien de Camboia i han tingut la delicadesa de no explicar-me el viatge. Quan m’ha demanat si hi havia anat els hi he dit el que sempre dic a tothom: el meu destí més exòtic ha estat fins ara Viena. Després del sopar han fet un homenatge a Timothy Clifford, un expert britànic. Ha sortir i ha fet un speech pretesament divertit però l’he trobat llarg i egocèntric. Algunes persones que un dia van ser interessants a mida que es fan grans els hi dona per explicar les batalletes i banyats en la nostàlgia ens passen per la cara un món que va ser millor que el nostre. Els trobo excessius i pesadíssims. No cal sentir ni nostàlgia del passat, ni esperança pel futur. Viure el dia a dia, el carpe-diem, amb els ulls nous com si fos el primer i assaborint el darrer minut com si fos l’últim.

Continuarà