Dibuixar Manhattan Dia VIII: The 5th Ave and so on

Del carrer 70 al 80 de la cinquena avinguda hi més mil-lionaris per metre quadrat que a Gaastad. A l’esquerra, el Central Park que té alguna cosa de zoològic abandonat. Sí, com si les bèsties haguessin marxat de sobte i només quedessin les gàbies. De fet, els esquirols segueixen saltant de branca en branca i son el simulacre perfecte del camp a la gran ciutat. A la dreta, les cases sòlides dels rics que veus com comencen el dia banyats en colònies bones. M’agrada com porten els gossos amb els seus anoracs apretats d’Hermes. N’hi ha un que porta uns llacets que segurament no ha portat mai la filla del seu amo.

Caminem i arribem a la galeria d’ una col.lega amb qui vem exposar  els dibuixos de Josep i Pere Santilari. M’ensenya les darreres compres. Destaquen dos vuillards meravellosos i ben diferents. Un, és un quadre de gran format que sembla un fresc, pintat de manera molt lliure on en un espai gran prop d’un port, quatre persones estan assegudes una al costat de l’altre, apretadíssimes. L’altra, és una pintura de petit format, l’estudi del propi pintor, tractat amb un traç espontani i fluid, líquid, amb la llibertat amb la que un pinta un espai tan proper com el propi.

El dia passa lent a la galeria. Més conservadors de la Morgan coming by ( quants n’hi ha?). Segueixen obsessionats amb els estats de conservació dels dibuixos. No entenen que els dibuixos espanyols en general no van ser conservats en carpetes sinó que corrien de taller en taller, sense cap pretensió de ser conservats. Eren eines que servien per a l’aprenentatge i els accidents que han quedat formen part de les seves històries. Quina mania en voler que un dibuix antic sembli contemporani.

Parlem dels museus i de l’aproximació dels visitants amb les obres. Un tema que m’interessa. Comentem que les audio-guies no permeten el diàleg de dues persones o més davant de les obres, una de les parts més gratificants de l’experiència de visitar un museu. Els hi dic que caldria tornar a començar i treure tots els artilugis audiovisuals que s’interposen a la relació ull-obra i tornar a fixar la paraula davant les obres. En aquest sentit, és molt lloable l’esforç de molts professors d’aquí i d’allí per fer veure/viure als alumnes les obres d’art. Motivar-los a mirar i a pensar el que miren, dotar-los dels fonaments d’una bona educació visual. Mirar hauria de ser tan important i necessari com parlar o escriure. No pot ser que el meu fill de catorze anys l’any que ve pugui agafar història de l’art com a assignatura optativa a triar amb el llatí. No tinc res contra el llatí, però a la fi és una llengua morta i la mirada cal que sigui des de ben petits, viva.

NY

A través d’una adreça web que m’envia l’amic Victor Font des de Champaigne (Chicago) puc veure parts del Madrid-Barça per Internet. He hagut de treure el volum perquè els comentaris del Manolo Lama m’irritava. No es pot ser tant subjectiu i merengón. Estic melancòlic, decebut perquè no hem sabut matar l’eliminatòria amb el cero a cinc que mereixíem. I no he reconegut novament al brutíssim Xavi Alonso com el fill del jugador que tot i dir-se Perico va jugar al Barça. Hi ha individus que no tenen memòria. Sort que hi ha vegades que veure jugar al Barça,- quan no es posen massa barrocs-, és una experiència estètica de primer nivell, comparable a molts poques. Els meus artistes preferits son Messi, Iniesta i Xavi,…Aquí Barcelona només es coneguda per Messi, és la nostra marca global. Ha desplaçat a Gaudí….

Diuen que tornem a les temperatures extremes dels primers dies. Espero que no. Mentre tornem a l’apartament després de sopar amb uns amics prop de Riverside bridge observo els gratacels com es retallen entre la boira. Penso amb els quadres dels anys trenta de Georgia O’Kefee. Avui l’Estació Central, aquest quadrat al mig de la retícula, fa cent anys.

Continuarà