El Caravaggio del Papa Francesc

En les recents declaracions del Papa Francesc a la revista jesuïta La Civilità Cattolica confessa que un dels seus pintors preferits és Caravaggio “perquè les seves teles em parlen”. No hi ha rés d’arbitrari en aquesta elecció en tant que la pintura narrativa de Caravaggio està lligada als profunds canvis de l’església de la Contrareforma i entenc que pot ser un mirall per a les idees renovadores del sant Pare. Tampoc m’estranya que es declari un admirador del cinema neorealista italià que també està connectat al renaixement de Caravaggio. Recordem que el redescobriment del Merisi és un invent modern que data de 1951 quan Roberto Longhi el va recuperar del pou del silenci en una gran exposició retrospectiva a Milà posant-lo en el lloc que no hagués hagut de perdre mai: a dalt de tot de les grans cimeres de la història de la pintura. Més enllà del clarobscur, aspecte que el defineix però alhora el simplifica, Caravaggio humanitza les histories religioses amb una mirada misericordiosa cap a l’ésser humà. Amb Velázquez i Rembrandt, els altres dos monstres del seu temps, és el pintor que més busca en l’anima humana com un Shakespeare visual. De les declaracions de Francesc només un retret: no entenc aquesta dèria per Chagall que llevat dels primers anys d’entreguerres és un pintor tou i repetitiu, mecànic, a anys llum del món poètic i violent, prenyat de vida i de llum del grandíssim Caravaggio.

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>