Entre els diversos tipus de col·leccionistes, el de papallones és el més genuí perquè conjuga la caça d’imatges belles amb la seva classificació. Possessió i classificació. Passió i rigor. Intuïció i nostàlgia. Acció i narració. Art i ciència.  Només cal veure la cara de nen entremaliat de Vladimir Nabokov armat amb el seu caçapapallones sobre un turó a la recerca d’un món perdut en una fotografia conegudíssima. Construir una col·lecció és inventar un món, explicar una autobiografia. De nen, l’autor de Lolita va descobrir a la casa dels seus avis de Vyra, al sud de sant Petersburg,  llibres il·lustrats amb insectes lepidòpters. Tenia vuit anys. La resta de la seva vida es va dedicar a atrapar aquell somni i a classificar-lo lentament amb les agulles, tant quan ho feia en la seva col·lecció particular com quan ordenava les especies de la Universitat de Harvard: “no puc separar el plaer estètic de veure les papallones i el científic de saber què son” va dir. A diferència de Julio Cortázar que no podia suportar veure les papallones clavades en un cartró, Nabokov disfrutava tant com a explorador entomològic que com a escriptor de perversions. El seu fill Dimitri explica que l’escriptor agonitzant en el seu llit de mor portat pels fantasmes que apareixen prop del necessari final va plorar, una llàgrima va recorre el seu rostre com un estel fugaç quan una papallona groga va acomiadar el seu darrer alè.