Sir Kenneth Clark, un dels últims coneisseurs del segle XX, es preguntava: ¿per què els homes col·leccionen?. No hi ha una resposta racional per a una pregunta com aquesta, -és com preguntar perquè els homes s’enamoren-, però s’han apuntat dues possibles raons: el desig d’apoderar-se de tot el que brilla i la passió per a completar una sèrie. Col·leccionar és estimar i sistematitzar. No és cap casualitat que els més insaciables col·leccionistes de la història, -August de Sajonia, Catalina de Rússia i Caylus, entre altres-, foren també grans amants. Possessió i rigor, aspectes que donen a les obres col·leccionades valors simbòlics relacionats amb el poder. Quan se li demanava a Gulbenkian que mostrés la seva col·lecció, responia: “¿Admetria jo a un estrany en el meu harem?”

En el col·leccionisme existeix també un afany esportiu: aconseguir una peça al menor preu possible. Enllà de l’estalvi, el col·leccionista experimenta un plaer especial en les obres aconseguides per pocs diners en els lloc més inesperats. Son les troubailles relacionades més amb l’atzar que acompanya tota adquisició d’una obra d’art que amb cap altra cosa.

L’instin filatèlic que es caracteritza per la passió per a completar una sèrie és una de les arrels del fet de col·leccionar. Es tracta de buscar pacientment fins trobar aquella peça que et permet tancar un conjunt. Sempre he pensat que aplicat a l’art es tracta més d’un instint relacionat amb la recerca tridimensional que no amb la bimensional. Puc entendre que un col·leccionista de ceràmica, vidre o porcellana busqui la peça que l’ajudi a explicar una sèrie, en canvi, a ningú se li ocorreria aconseguir el mateix objectiu amb una pintura o un dibuix, potser sí amb un gravat que per la seva naturalesa reproductiva és més proper al segell. ¿I els mobles?. Malauradament, han format tradicionalment part de la filosofia de l’arredamento, com deia Mario Praz, que pròpiament del col.leccionisme.També he pensat que hi ha dos tipus de gustos: el bidimensional i el tridimensional, és a dir, el que sap de pintura coneix poc i malament l’objecte i viceversa, però sempre hi ha algun humanista que sap tot de tot. L’automatisme de l’instin filatèlic és el que trobem fossilitzat en el guia dels museus que conjuga a la perfecció l’erudició enciclopèdica amb les dades objectives, se serveix més de la certesa que de l’opinió, s’obsessiona per l’especificitat de la dada i no busca el transfons de l’obra, l’autèntic cor de l’art.

Com un dia em va dir el meu mestre José Milicua, una obra d’art és un món en condensació. I el factor decisiu que hauria de moure una col·lecció és entreveure aquest món, és a dir, el seu valor artístic i humà que recull. Així, molts dels grans col·leccionistes de la història han estat artistes, com Mantenga, Velázquez, Rembrandt, o Picasso, una mostra de la seva col·lecció es pot veure ara el seu museu de Barcelona. L’artista col·lecciona per a explicar-se a través de les obres. Es molt interessant observar les col·leccions dels pintors perquè cada obra és una pista, una drecera per arribar més fàcilment a la seva.

Retornant a les paraules de Kenneth Clark veurem que foren escrites el 1965, fa avui més de quaranta anys, i probablement el propi erudit britànic les subscriuria des d’un enfoc històric però no podria aplicar-les al món d’avui, un món on el col·leccionista, tal com ell l’entenia, és una espècie en vies d’extinció. Permeteu-me que abans d’abordar el tema d’avui, -una reflexió sobre el col·leccionisme a Catalunya-, intenti donar resposta a unes preguntes més globals. ¿Per què el col·leccionisme no té massa cabuda en el nostre món?, ¿per què el col·leccionista està desapareixent? ¿per què no sorgeixen nous col·leccionistes?. El problema del col·leccionisme és global, amb la qual cosa val la pena que intentem reflexionar sobre aquestes preguntes abans d’endinsar-nos en la nostra realitat més propera.

Les possibles respostes a aquestes qüestions passen per un eix comú. El món d’avui ha experimentat una revolució en las darreres dècades, una revolució subterrània, progressiva, no tan evident com les precedents del segle XIX, -la Revolució industrial-, però que ha anat calant, gota a gota, fins a transformar el nostre entorn, la nostra realitat més immediata. Es una revolució tecnològica centrada en la imatge i en el joc constant entre realitat i ficció. Un revolució més social que econòmica. Una revolució de la informació. La irrupció de les noves tecnologies, especialment Internet, han canviat el panorama i han globalitzat la nostra realitat. Gran part de les respostes que trobaríem a la pregunta del per què de la lenta desaparició del col·leccionisme estan vinculades a la rapidíssima incorporació de noves tecnologies que estan transformant els sistemes socials tradicionals, la nostra manera de comunicar-nos i de recavar informació, i naturalment també la nostra forma de comprar i de vendre. De la mateixa manera que Internet està suposant la lenta agonia de diverses activitats de serveis, vint anys enrere inqüestionables i imprescindibles per a la vida diària :com la premsa, l’edició, les agencies de viatges, les llibreries, els cinemes, establiments especialitzats en cedes i devedes, etc…, en el món actual estan condemnades a transformar-se radicalment o a desaparèixer. De la mateixa manera que a través d’Internet i del correu electrònic podem compartir ràpidament la informació (per exemple, avui pots enviar imatges i arxius immediatament quan abans necessitaves uns dies o accedir a bases de dades per aconseguir informació que abans et demanava setmanes), de la mateixa manera, dic, Internet ha esdevingut, sense ni adonar-nos-en, una maquina ferotge de competència basada en l’objectiu d’ anar a buscar el consumidor final i monopolitzar-lo, i per aconseguir-ho cal anar destruint la xarxa d’intermediaris, les empreses tradicionals de serveis. Per aconseguir aquest objectiu s’ofereixen dos mecanismes: l’oferta i el servei global on-line, vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre i els 365 dies de l’any. Immediatesa i suplència, els dos eixos sobre el que s’ha consolidat, amb un creixement brutal, Internet entre nosaltres.

Avui no podem parlar d’un col·leccionisme a Catalunya sense entendre aquest nou context global. El col·leccionista actual, si és que existeix, és un individu que tant pot comprar a l’establiment que li dona garanties de la seva ciutat com a qualsevol lloc del món a través d’Internet. Ha desaparegut la fidelitat d’abans en la que el col·leccionista establia uns llaços de complicitat amb el seu antiquari de capçalera, llaços que anaven enllà de l’estricte marc del comerç i que s’apropaven a l’amistat. De la xarxa pengen actualment mil.lers de mil.lions d’ofertes d’obres d’art i el col·leccionista d’avui, a diferència de la generació anterior, ha perdut la por a navegar i arriscar i compra allà on troba la peça que li interessa pensant que pot trobar millors oportunitats. Les cases de subhastes fa temps que es van adonar de la nova realitat i també han anat a la recerca del comprador final quan abans servien més al proveïdor o comerciant. Actualment es tracta d’anar a buscar al client allà on sigui a través de la informació convenientment detallada a les pàgines web. A més a més, el comerciant ja no pot comprar a través de les subhastes no només perquè competirà amb possibles compradors o clients encarint l’obra sinó que al difondre la informació a través de la xarxa i la premsa més o menys especialitzada es desvetllarà la clau en qualsevol activitat comercial, el preu de compra i, per tant, els beneficis que es volen.

Sempre he pensat que el col·leccionisme d’un país s’explica, en part, a través de l’historia del propi país. Si apliquem aquesta hipòtesi a Catalunya ens adonarem que funciona bastant bé. No oblidem que Barcelona des del segle XVI havia perdut la Cort pròpia i del XVIII patia l’ingerència d’un Estat hostil. Els nostres museus no son fruït d’antigues col·leccions reials sinó que els fons arriben a traves de la societat civil, del col·leccionisme fent tasques de suplència. Els fons dels nostre Museu Nacional d’Art de Catalunya prové directament de l’esforç dels col·leccionistes com Plandiura, Cambó o Gil-Nebot per posar exemples de tots coneguts, homes de l’industria i el comerç que tenien més possibilitat de disposar de més liquidés i rapidesa que les institucions per a adquirir part d’un patrimoni, sobretot medieval, que sense ells hagués estat venut a l’exterior.

També el col·leccionisme d’un país es relaciona estretament amb la història de l’art del mateix país. La nostra història de l’art té dos moments d’esplendor, -el gòtic i el modernisme- i entre mig una època de decadència econòmica que es va traduir amb una certa mediocritat artística. El nostre col·leccionisme tradicionalment ha enfocat els seus passos a la recerca de peces que expliquen aquests dos moments d’esplendor. Hi ha excel·lents col·leccions públiques i privades amb obres que van de Jaume Huguet a Ramon Casas. Es natural que el col·leccionista català hagi volgut identificar la seva col·lecció amb l’art que correspon als moments més brillants del seu país. Es veritat que algunes col·leccions desmentirien aquesta hipòtesi. Així, ara penso en la col·lecció Gil-Nebot amb peces extraordinàries del Barroc, una part de la qual va passar el 1942 al MNAC i l’altre resta encara en mans dels seus hereus o la més recent col·lecció Sunyol, darrerament esdevinguda fundació, centrada en l’art contemporani més internacional. En aquest sentit ha aparegut recentment el llibre Col·leccionistes, col·leccions i museus editat per Bonaventura Bassegoda que recull les ponències d’un cicle que sobre el tema endega la Fundació Caixa Catalunya a la Pedrera entre octubre i novembre de 2004 i que ens il·lumina sobre la matèria.

Un dels aspectes més interessants de la meva professió es observar d’aprop i ajudar a construir una col·lecció. Normalment, el col·leccionista prové de móns allunyats als de l’art i hi arriba per il·lusió. Col·leccionar és il·lusionar-se i quan no tens prous coneixements sobre una matèria se’t presenten dues opcions: formar-te amb la dedicació i temps que això representa o fer confiança a un professional. La majoria de col·leccionistes que he conegut han optat per la segona, a la vegada que s’han anat formant, i em sap greu dir que molts han perdut aquella il·lusió primera perquè algú ha abusat de la seva confiança. Per ser antiquari cal una formació específica i sobretot una moral sòlida i ni una cosa, ni l’altre han abundat entre els que en el meu sector es fan passar per antiquaris. Aquest però és un tema que avui no pertoca però que deliberadament he volgut exposar perquè és un dels motius que explica la manca d’un gran col·leccionisme de qualitat a casa nostre. Des de la Roma Imperial, col·leccionistes i antiquaris son les dues cares d’una mateixa moneda i un país acaba tenint els col·leccionistes que té en funció dels antiquaris que hi ha.

Deia que en la construcció d’una col·lecció cal que hi hagi un criteri. Les obres es poden agrupar per diverses afinitats: temàtiques, estilístiques, cronològiques, etc, però un cop marcat el criteri no s’hi val la dispersió. El món de l’art és oceànic i cal centrar la col·lecció en una línea o dues com a màxim. El jove col·leccionista tendeix a acumular i només amb el temps s’adona que col·leccionar és sel.leccionar, cal comprar poc i bo, més que molt i mediocre. Hi ha la tendència a aconseguir moltes obres quan una col·lecció mai no es basa pel nombre d’obres sinó per la qualitat de les mateixes. Si l’obra reuneix les característiques adequades: bellesa, raresa, bon estat de conservació, procedència, el preu no deixa de ser un valor relatiu, el que importa és l’obra, no el que val, ni a qui fou comprada. Aquestes son consideracions que no sempre es tenen en compte i avui molts compradors que els hi agradaria ser definits com a col·leccionistes es basen en criteris equivocats: el seguiment com a ramats de les modes o les tendències dictades per l’últim guru, l’especulació pura i dura que ha arribat a límits immorals, la idea de la inversió per sobre del gaudir estètic, i la veneració de la firma, tant de l’artista com del proveïdor, sense adonar-se’n que ni una cosa ni l’altre sovint son garantia de res. El gran perill del col·leccionisme d’avui a casa nostra es justament aquesta poca formació amb la que, en general, s’aproximen a l’art, el poc criteri personal i de gust, i la valoració de l’art en funció de l’economia. Tots aquests aspectes no ajuden tampoc a un traspàs d’aquesta passió (perquè de fet no existeix plenament) en la generació posterior, negant així part de la continuïtat o del futur. Molts dels fills dels que aparentment foren o són els nostres col·leccionistes els interessa més aviat poc o res el fet de col·leccionar. ¿Per què?. Sovint es recorre als tòpics per a respondre a aquesta pregunta: el canvi de valors, els espais domèstics més reduïts, les modes. Sí, segurament, hi ha una part que es pot respondre amb aquests arguments però crec que hi ha una altra part que queda només troba la resposta adequada en la manca d’una veritable cultura del col·leccionisme, de l’educació en el col·leccionisme i consegüentment en la incapacitat per transmetre-la.

Avui a Catalunya els antiquaris que veiem en primera línia la transformació que està experimentant el nostre món i el col·leccionisme ens adonem de la realitat que he descrit. Els col·leccionistes que buscaven ceràmica o vidre, morters o plata, gravats, son molt escassos i la majoria ja tenen completades les col·leccions i només busquen la peça excepcionalment rara. De fet, en el món de l’art avui només es ven aquesta peça introbable, vivim en temps d’un comerç d’altíssima qualitat de peces úniques, mentre la resta, les que construïen les primeres col·leccions han quedat relegades a objectes merament decoratius o de regal que passen per establiments antiquats sense pena ni glòria o acaben malvenuts en subhastes de segona línea. El món de la pintura és, però, lleugerament diferent. Sempre ho ha estat perquè ha primat més el factor inversor que el de col·lecció, més relatiu. Una bona pintura és un txec al portador i els col.leccionistes-inversors ho saben i compren obres representatives d’artistes catalans o universals. Naturalment, entre els catalans, hi ha una mena d’abisme entre els top-5, -Casas, Rusiñol, Anglada, Mir i Nonell-, i la resta. Aquests cinc son avui tant catalans com internacionals i les seves cotitzacions s’han revalorat extraordinàriament en els darrers trenta anys. Per exemple, un oli representant una gitana de Nonell el 1978 valia tres-centes mil pessetes (1.800 euros) i avui la mateixa obra valdria seixanta mil.lions de les mateixes pessetes (360.000 euros), una revalorització que equipara l’art als tan celebrats fins fa poc valors immobiliaris. Pensem que segons dades oficials del Banc d’Espanya fent un anàlisi macroeconòmic en el mateix període els salaris han pujat quasi tant com la vivenda. Així, el preu de la vivenda va passar de 198,4 euros per metre quadrat el 1978 als 1.431 de 2002, (el que suposa un 631%), mentre que els salaris van passar 3890 euros anuals el 1978 a 26200 euros l’any el 2002 (un 573%). Sabeu quan s’ha revalorat el Nonell de l’exemple: un 20.000%. Això no vol dir òbviament que qualsevol pintura que valia tres-centes mil pessetes el 1978 avui val quaranta mil.lions, depèn de l’artista i de la qualitat i de com el temps hagi jugat a favor o en contra. Hi ha artistes que valien proporcionalment més en vida que una vegada morts. Fortuny és un cas paradigmàtic, tot i que el seu valor no ha caigut estrepitosament però el temps li ha anat més a la contra que a Nonell. ¿Què passa amb la resta de la pintura catalana, fora d’aquests tops 5?. Ha anat augmentat progressivament sense massa casos espectaculars. El temps sel.lecciona i m’atreveixo a dir que en el futur no tots els quadres d’Antoni Tàpies valdran el mateix com no ho valen, salvant les distàncies, tots els de Picasso. Es valoraran les millors èpoques i un Tàpies matèric arribarà a valdre com un Pollock perquè seran valors de qualitat universal, tal com ha passat amb la cotització dels darrers temps de Miró que s’ha anat posant al nivell, més que merescut, dels millors artistes del seu temps.

Si estudiem en deteniment quines son les tendències que avui configuren el món de l’alta cultura, -literatura, cinema, art-, convindrem que, tot i l’oferta amplíssima i global, imperen dos criteris comuns: la sel.lecció i la qualitat. Vivim temps de concentració, més que de dispersió i justament l’accés inabastable a l’informació i a l’oferta propicia una estratègia de recerca de les qualitats i dels valors sòlids, enllà dels aspectes més frívols. Fixem-nos en el món editorial que té certs paral·lelisme amb el de l’art. Darrerament, hi ha editorials independents que marquen un criteri d’excel·lència i editen clàssics en edicions crítiques que son de referència. Son editorials que s’expliquen a través dels seus catàlegs, és a dir, dels autors clàssics universals. ¿Hi ha un públic per aquest mercat?. Paradoxalment al que es diu de la poca tradició lectora a Espanya, hi ha un públic minoritari però sòlid que compra aquests llibres i el creixement d’aquestes editorials ha estat espectacular als darrers anys. Paral·lelament, hi ha un públic minoritari que cerca també propostes artístiques de qualitat i serioses, propostes per a un col·leccionisme culte i que es fia del valor de la marca dels professionals que poden oferir aquesta línea. Un nou públic de professionals liberals que busca qualitat i valor, concentració.

Crec que el gran desafiament del col·leccionisme del futur passarà per aquests paràmetres i només aquells que sigui capaços de cobrir-los, subsistiran. Tot el que sigui dispersió, arbitrarietat i qualitat mitjana, té els dies comptats, millor dit, es molt possible que acabi desaparaguent engolit pel món virtual on es podrà trobar aquesta oferta des de casa i utilitzant l’índex.

Com hem anat veient fins ara, el col·leccionisme a Catalunya ha tendit a la suplència institucional fins el segle XX. De fet, els nostres museus s’han nodrit del col·leccionisme a través de compres o donacions, com el MNAC o el Museu de Montserrat. Podem afirmar que no hi ha una tradició de política d’adquisicions i es nota. La última adquisició important fou la col·lecció Riera, adquirida a cop de talonari en la transacció de la qual no van quedar massa clares dues coses: fins a quin punt era una col·lecció de peces que privadament es guardava el galerista o un grup d’obres invenudes; i si era una compra perquè es va acompanyar de la paraula donació. La compra va ser efectuada el 1994 i avui, passats ja catorze anys, no sabem encara de que consta i que va costar peça a peça.

En els darrers deu anys han sorgit col·leccions ja existents que han esdevingut fundacions. Enllà de la sospita que aquest traspàs no només s’esdevé per qüestions estrictament socials o culturals sinó també fiscals, la veritat és que ha possibilitat un apropament del col·leccionisme a la societat. Em refereixo a col·leccions com: Fran Daurel, Francisco Godia, Vila-Casas (Barcelona i Torroella), Mascort (Torroella) i Sunyol. D’aquesta manera s’han pogut conèixer els fons d’aquestes col.leccions fins llavors privades i algunes han impulsat exposicions certament interessants.

Un nou sistema fiscal ajudaria a afavorir una política de donacions per part d’alguns col·leccionistes. A casa nostre, la majoria de col·leccions donades acaben al Museu de Montserrat per dues qüestions: l’esperança divina i perquè acostumen a tractar i acollir bé als donants, alguns escaldats de com han estat rebuts en altres institucions. La resta dels museus no pot competir amb Montserrat amb matèria divina però sí en l’eficàcia per a gestionar donacions entre els nostres col·leccionistes. El sistema anglosaxó cuida curosament aquest aspecte i el donant té la garantia que la seva peça serà exposada o donarà nom a una galeria, mentre aquí acostumen a morir en l’oblit dels magatzems.

Resumint, la situació del col·leccionisme a Catalunya està en relació amb el món global on la irrupció de les noves tecnologies han fet més complexa la seva supervivència. La oferta és global però el nostre col·leccionisme segueix sent local en un món globalitzat i poc estructurat individualment i col·lectivament. Manca una cultura del col·leccionisme i una formació específica i se segueix massa d’aprop el dictat de les modes. L’art contemporani ha ocupat gran part de l’espai del col·leccionisme actual per dues qüestions molt evidents: és el que millor relaciona el col·leccionista amb el seu temps i és el que està més estretament vinculat a la cotització i al diner. Col·leccionisme com a inversió o especulació. La resta de l’espai l’ocupa el col·leccionista que busca la peça introbable i altres especialistes. ¿I el futur?, ¿els nous col·leccionistes?. Veurem com avancen les noves generacions formades en el món audiovisual. Acabaré amb una cita de Sèneca: “calamitosa és l’ànima que s’obsessiona pel futur”, cita utilitzada per Montaigne als Esssai. La missió de l’antiquari és repensar el present i oferir allò que concentra l’obra d’art, un món de cultura, un testimoni de civilització, un valor artístic i humà, patrimonial i etern…

Artur Ramon i Navarro
Museu de Pedralbes 16 de gener de 2008