El cor de les tenebres

Manllevo, bastardament, el títol de Conrad per una causa que no s’ho mereix. Ho sé i en demano públiques disculpes però em ve com anell al dit. Divendres a la nit jeia rendit a la butaca de casa davant del televisor després de tota la setmana. Trillat, feia zapping automàticament i anava de Tele 5 a Antena 3 on veia imatges que encara no sé si son reals o imaginaries. Formats similars. Tertulians asseguts i presentadors homosexuals. L’espectacle de burxar en les entranyes del cor dels que no son ni famosos. A DEC (l’antic “Donde estás corazón”) els voltors es llençaven sobre una presa de curta volada, una tal Marcia, actriu porno que anava explicant els encants virils de Paquirrín. Una meravella d’enginy i bon gust televisiu amb arguments tan sòlids com la llargada del membre del fill de la Pantoja o les característiques menstruals de la brasilera de torn. Darrera del presentador, una pantalla amb imatges suggerents de la tal Marcia mig despullada. Al·lucinant!. Per no quedar enrere, a Tele 5 la Esteban es barallava amb la convidada, la striper Sònia Monroy amb un diàleg que anava de verdulaire cap a munt.

Sovint penso que la televisió és el mirall de l’ànima d’un país. Si veritablement fos així, Espanya té l’ànima corrompuda i trencada. I dic Espanya perquè afortunadament a Catalunya fem una altra mena de televisió, més nostrada si voleu, però menys cridanera i de millor to. I és que la televisió no només és el mirall que reprodueix l’ànima del país sinó també la realitat social i serveix també d’exemple, té sempre una certa qualitat pedagògica i em temo que aquetes actituds, aquesta manera grollera de parlar, els crits, no només son el resum perfecte de part de la nostra vulgar societat sinó que han servit de referent per a la xusma que mal vestida i bramant invadiran les platges i piscines del llevant peninsular. Avui, a moltes famílies, s’han perdut els valors jeràrquics, el respecte pels més grans, i la gent es crida i es falta sense pudor, indignament. Un dels trets que defineix una civilització és el silenci: a més soroll més imbecil·litat. Nosaltres ocupem el primer lloc en el rànquing mundial de soroll i falta de respecte pel silenci dels altres.

La plastificada Sònia Monroy va exclamar: “esto es un circo”. Quina manera més vil de falsejar la realitat!. Un circ és tota una altra cosa. Aquests programes son clavegueres en estat pur o quatre desgraciats accepten ser devorats per quatre euros i quatre minuts de glòria televisiva a la manera de Warhol. I on voltors vells i famèlics, absolutament corcats, es disfressen de periodistes per remoure les entranyes d’un convidat que abans d’entrar al plató ja sap que és un cadàver, un que no és ningú més que el germà del fill d’algú que un dia va ser famós. Denigrant!.

Certament, alguns em direu que son programes que s’emeten i tenen èxit perquè gent com jo els mira. D’acord. Però el fet de mirar-los no implica que no es puguin criticar i que no ens expliquen com és part de la nostra societat, la qual cada dia és més incivilitzada, salvatge, frívola i simplement infantilitzada i idiotitzada entre el futbol i el cor de les tenebres.

 

Artur Ramon Navarro