Llegeixo els Darrers escrits de Joaquim Folch i Torres a Destino i m’adono que som allà on érem. Es queixa en plena postguerra de la inaccessibilitat del Museu d’Art de Catalunya i proposa uns serveis públics eficaços que permetin que la gent hi arribi. Pujo al museu amb transport públic i és una excursió. Visito les noves sales d’art modern del museu amb un discurs museogràfic nou i estimulant, temàtic més que cronològic i constato que tot i les jornades de portes obertes hi ha menys gent de la que hauria d’haver. Molts son estrangers, francesos principalment. Els nadius no hi van perquè hi ha una barrera física, perquè fa mandra. Si un de cada barceloní hi anés una vegada l’any, el museu tindria el milió de visitants que es mereix. Ara per ara té uns 600.000 visitants, a tocar del Museu d’Història i del MACBA, una assistència encara massa discreta. Recorro les sales farcides d’obra nova que valen més d’una visita. Reconec artistes familiars: Smith, Raurich, Pidelaserra, Torné-Esquius, Daura, Junyer, Nogués, Graner, Muter, Calsina i Cristòfol al costat dels grans de sempre: Casas i Rusiñol, Nonell i Anglada, Mir i sobretot Fortuny. Passo per les sales modernistes i entro en un museu dins d’un museu, els interiors dels edificis que celebren els nostres turistes. Gaudí i Jujol, sí, però també Gaspar Homar i Busquets. I el Dau al Set com a colofó. Cal reconèixer l’esforç del nou equip del museu dirigit per Pepe Serra i coordinat per Juanjo Lahuerta. I no hi ha millor reconeixement que anar-hi sovint al que hauria de ser el nostre museu de capçalera.