El primer dia de classe

 

Son les cinc de la tarda. Estació dels Ferrocarrils de Plaça Molina. Baixo l’ascensor envoltat de tennagers que acaben de sortir del seu primer dia de classe a l’Institut. Un noi, el rostre del qual està folrat amb grans a punt d’una explosió de pus, després de saludar una noia que es creu més bella del que és, li diu: “¿Cómo ha ido el primer dia de clase?” i ella, presumida, mentre es desconnecta l’auricular blanc de l’Ipod-nano, li espeta: “muy mierda”. I ho diu en veu alta i sense rubor.

Enllà d’aquesta exaltació actual de la mala educació, una reivindicació de les males maneres, darrera d’aquesta càpsula muymierda que pronuncia l’adolescent no hi ha una resposta sinó una actitud i això és el que preocupa. ¿Com pot ser molt merda el primer dia de classe?, ¿com pot ser molt merda retrobar-se amb els companys, tornar al món de l’estudi i dels llibres?. El molt merda vol dir que vivim en una societat en la que fora de l’oci tot és molt merda. No hi ha res. Tornar a l’escola no només vol dir concloure les vacances com a espai d’oci sinó que també significa retornar a una certa cultura de l’esforç, encuriosir-te per les coses. I hi ha una renúncia col·lectiva a tot els que significa deixar de ser un subjecte passiu,- el jo connectat als Ipods, videojocs, Internets i televisions-, per passar a ser un subjecte actiu que s’encurioseix, que pensa, que llegeix, que escriu…La cultura audiovisual pesa tant, és tan potent i forta que crea una bombolla on es refugien mil.lions de criatures com a ramats. Aquest món audiovisual és, sens dubte, l’opi del segle XXI. Qüestionar-lo amb noves propostes que engresquin és el gran repte per a educadors i pares. Fer entendre avui als nens que enllà de la Playstation hi ha vida comença a ser una proesa. I no s’hi val prohibir perquè acaba sent pitjor. Quan era petit tenia uns veïns que es passaven el dia mirant la tele a casa amb l’excusa de que a casa seva els hi tenien prohibit.

Ahir la meva filla em diu que no vol anar a l’escola (fa segon de primària) perquè no li surten bé les matemàtiques. Li responc que anar a l’escola no és optatiu, és obligatori com anar a treballar i que justament la portem perquè aprengui, que si ja en sàpigues no hi aniria. A la tarda repassem el càlcul mental i veu que no és tan dolenta com es pensa i espero que aviat comenci a agradar-li. Li dic que de petit jo era pitjor que ella i que sempre em van tirar més les lletres que els números i que no cal desanimar-se i que un s’ha d’esforçar en tot el què fa.

Només desitjo que d’aquí deu anys quan la meva filla es trobi un borinot d’aquests baixant l’ascensor de la Plaça Molina i li faci la mateixa pregunta ella contesti ( en català, si us plau): “molt bé, m’ha agradat molt”, perquè ni la vida, ni el primer dia de classe tenen res a veure amb la merda, sinó amb la il·lusió per superar-nos i ser millors.

 

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>