El promontori del somni

El 1864 Victor Hugo, retirat a l’illa de anglonormanda de Guernesey, recordava una experiència que havia viscut trenta anys abans quan va observar la lluna a través del telescopi del cèlebre astrònom Dominique François Arago, director de l’Observatori de París. Aquell record, que associava al viatge del Dant guiat per Virgili, li va inspirar un breu text que ha publicat l’editorial Siruela amb el títol que encapçala aquesta columna catalanitzat.

A finals dels anys noranta vaig passar tres mesos a París. Vivia en una habitació del tronat hotel Orsay a la rue de Lille i estudiava un curs de Civilització francesa a la Sorbona. D’aquells dies feliços a la capital del Sena, recordo els petits museus que vaig anar descobrint amb aquella il·lusió que tenim quan tot és nou. M’agradaven especialment les cases-museu, una tipologia que no hem sabut conservar a casa nostra (vegis el trist cas de la casa-estudi que va donar Clarà a la ciutat de Barcelona perquè el consistori després, desatenent la voluntat del donant i dels hereus, fes una biblioteca o com el mas Manolo de Caldes es va deixar abandonat per conservar les obres de Manolo Hugué al Thermalia). París té, entre altres cases-museus: el de Rodin, el de Gustave Moreau, el de Delacroix i el de Victor Hugo. Aquest darrer, situat a la place des Voges, és una delícia. No només em va sorprendre entrar a la casa d’un dels més grans escriptors francesos de tots els temps sinó descobrir llavors que era un artista interessant, sobretot els seus dibuixos de taques en tinta negra, precursors del moviment abstracte i que tant influïren al nostre Eugenio Lucas. Un Motherwell avant la lettre.

“Nous n’avons que le choix du noir”, diu Victor Hugo. En efecte, les taques negres que vaig veure al seu museu recorren aquest llibre, son els Premontorius somni. Somnis de somnis. Somnis de peu. “El somniador ha de ser més potent que el somni” diu l’escriptor. Certament, els homes estem fets de la matèria del somni, sense somni no hi ha il·lusió, no hi ha esperança, no hi ha res.”Som els aventurers de les nostres idees…i tots seguim una pista”. La vida, ens diu el poeta, no tindria cap sentit sense el somni. I mai no s’ha mesurat la longitud de l’esperança. Hugo escriu automàticament com un precursor de Breton i ho fa de la mateixa manera que pinta les aquarel·les. Com un núvol, una taca li suggereix diverses formes. Llança la tinta i prefigura un món resumit. Escrivint, llança una idea que explica la única veritat que l’home coneix: vivim mentre somniem, vivim mentre esperem. Quan deixem de somniar i d’esperar, deixem de viure.

Artur Ramon i Navarro

Hugo, Victor, El promonotorio del sueño. Edición de Victoria Cirlot, Siruela, Madrid, 2007

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>