Un cèlebre escultor passava el temps entre París i el Senegal on tenia una casa en un poblat perdut entre la sorra. Una nit va anar a sopar a casa dels seus veïns. A taula van portar un tros de carn enorme que tenia gust a plàstic i li van dir que era d’un rinoceront que acabaven de caçar. Per disimular els fàstic que li provocava, l’escultor fonia a la boca la carn amb l’arrós i el vi. De postre, li van oferir, la massa del cervell de l’animal: semblava talment que sopés a casa de Salomé i davant del cap del Baptista. Els amics li van dir que calia menjar el cervell d’aquella bèstia perquè així s’encomanaria de la seva intel.ligència i l’escultor que sabia que aquest animal és un dels més estupits de la fauna, agraït, va renunciar. En acomiadar-se, els va preguntar què havien fet amb el crani del rinoceront i li van dir que l’havien llençat.
L’escultor el recuperà i entre les restes encara sanguinolentes va sentir l’emoció tàctil de l’escultura.
Després enterrà l’ós i al cap de sis mesos el retrobà blanc, polit per la fauna omnívora del subsòl. Llavors, va pensar que lluiria en el seu estudi a París però no veia la manera de enviar-lo sense el perill que l’aturessin en un control fronterer. Se li va ocòrrer que li podria servir com a base d’un dels seus guixos monumentals i va recobrir el crani amb formes abstractes, talment com una matrioixka.
L’escultura-crani va passar els controls i l’escultor mai no oblidarà aquella tarda parisenca quan, davant la mirada dels seus fills, va començar a picar el guix i va treure el pinyol d’aquella forma tan bella.

Artur Ramon