El sant Jordi d’Uccello

 

Si hagués de triar una sola de les imatges que la història de la pintura ha donat de la Llegenda de sant Jordi i la princesa, possiblement escolliria la quadre de Paolo Uccello ( ca.1470) de la National Gallery de Londres. Com si hagués utilitzat una lent de gran angular, el pintor florentí ens mostra els tres personatges del relat en una forçada perspectiva que dona fe a la tradició. Vasari diu que quan la dona d’Uccello el cridava per anar  al llit, el mestre no li feia cas perquè estudiava obsessionat les formes noves de la perspectiva. Les figures es reparteixen en l’espai com si estiguessin en l’escenari d’un teatre: el cavaller que arriba portat pels núvols muntant un cavall de fireta, el drac amb un rostre de rat-penat escup sang i sembla sortit d’un retaule medieval i la princesa, sense perdre la calma, el porta lligat com qui treu el gos a passejar. Em fascina aquesta dona amb el front de còdol i inapropiadament vestida de rosa per a l’ocasió. Porta sabates vermelles acabades en punta. Darrera hi ha una cova de xocolata. Els protagonistes de la història que va popularitzar la Llegenda Daurada de Jacques de la Voragine no es comuniquen perquè el pintor està massa pendent que no perdin la posició en l’espai. Justament és aquesta dificultat en representar les noves normes que dictava Alberti el que m’agrada d’aquesta pintura senzilla que està a l’albada d’un món que llavors naixia i que situaria la Florència d’Uccello en una de les civilitzacions més pures i fecundes que ha donat la humanitat de tots els temps.

 

Artur Ramon i Navarro