Quan retornem de les vacances estivals, es parla molt del síndrome post-vacacional però ara que tornem de la Setmana Santa ningú no parla sobre com ens afecta reincorporar-nos a la feina després d’aquest parèntesi entre el primer i el segon trimestre.

Parlar de Setmana Santa és una exageració perquè per a la majoria de mortals va de dijous a dilluns i això si no m’erro son cinc dies i no set que son els que formalment formen una setmana. Un engany. A més a més, el temps acostuma a ser variable, normalment amb pluja, sabent que el sol ha sortit abans o després dels dies de festa. Son dies d’ oficis a l’església encara freda i el passos i les espelmes vetllant el Senyor. Tot té un aire preterit, inquisicional. Es retrobar-nos amb un paisatge a la frontera de l’hivern i la primavera, on a la muntanya els tons liles donen pas a l’esclat del verd. Es tornar a veure Ben Hur per enèsima vegada a l’hora de la migdiada i esperar l’escena de les carreres d’aurigues que redescobrim amb ulls de nens. També disfrutem veient la última bona pel·lícula de romans, Gladiator, i l’escena en la que Russell Crowe mata al tigre com un heroi mitològic, tot clavant-li l’espasa al coll. És jugar a cartes mentre mirem de reüll com plou i esperant que deixi de ploure. És la coca calenta al vespre. Es un bon llibre, -enguany 2666 de Roberto Bolaño: excepcional-, i barrejar a la gola una copa de Porto i un cigar estirat al sofà. Es acariciar la pell de vellut d´un nen i observar la mirada de Niobe mentre s’adorm. I per uns moments pensar que som feliços.

I el síndrome que provoca és el de la melangia que ve marcada per veure com l’hivern va morint i com s’aixeca el dia amb llum de truita a la francesa i un aire tebi que és una delícia i com va morint amb llum de rovell d’ou. I comprovar com sempre, seguint el ritual dels automatismes dels anys, el dilluns de Pasqua, dia dels sants Hermenegild i Martí, fa bon temps i no hi ha cues per tornar, com si la prividència es rigués de nosaltres, reservant el bon temps per quan hem de tornar a treballar.

Cada any té una setmana que no és ben bé una setmana i que cada vegada és menys santa i més lamentablement plujosa.

Artur Ramon i Navarro