El Sojorn a Roma de Teresa Costa-Gramunt

La meva relació amb L’Eco és peculiar. M’explico: entrego, puntual, el meu escrit els dimarts i, una setmana més tard, m’arriba l’exemplar on surt publicat. A diferència d’altres col·laboradors, com l’amic Sella, no em paren els lectors pel carrer per comentar el que he escrit. De sobte, però, passen coses simpàtiques. Diumenge 23, festivitat de santa Tecla, vaig tenir el gust conèixer alguns lectors a l’Ajuntament amb motiu que al meu oncle-avi, Salvador Picas, el feren fill predilecte de la Vila. Allí vaig tenir el plaer de conversar amb algun de vosaltres i amb el meu director, el venerable Josep Soler, assegut com un senador romà.

Parlant de Roma, vaig rebre un e-mail gentilissím de la Teresa Costa-Gramunt, col·laboradora d’aquestes pagines, que no només tenia la bondat de fer-me saber l’aparició de la seva plaquette Sojorn a Roma a Papers de Terramar sinó que em convidava a participar en la presentació avui mateix, divendres 5 d’octubre. Quan aquestes lletres vegin la llum, jo seré lluny, a Nova York, i per tant no podré assistir a aquest acte com m’hauria agradat tant, però vull deixar constància del seu recull de poemes que m’ha arribat acabat de sortir de la impremta amb aquella olor de cosa nova com el pa encara calent quan surt del forn.

He llegit diverses vegades aquestes set passejades -curiosament set son també les plaquettes que ha anat publicant la Vinyet Panyella amb el somriure als llavis, i tinc el gust de comptar-me entre els set autors- del Sojorn a Roma i honestament he tornat a la meva ciutat preferida a través dels seus versos. La Roma de la Teresa Costa-Gramunt no és la de les guies, ni la dels turistes, és la Roma oculta que fascina al viatger. La Roma de les terrases on veus un gat com “s’ajoca felí en un llit de roselles”. Es la Roma barroca dels àngels i els arcàngels i de les fonts que evoquen els rius a la Piazza Navona. La de la Piramide Cestia i la seva retallada ombra triàngular que “somniava Goethe vora la seva tomba com un lliri alçat a l’escaire del cel nocturn”, l’ombra que mor al cementiri dels anglesos, allà on voldria ser enterrat. La Roma del Trastevere, autèntic cor de la ciutat que batega amb el sabor de les coses pures, on entenc que es pugui escriure sota la claror de la lluna.

Per a un poeta, Roma és un repte. Pensant en termes de tradició, de Quevedo a Stendhal, sembla que no quedin ja paraules per cantar la Ciutat Eterna. La Teresa Costa-Gramunt aconsegueix no només superar el repte sinó oferir-nos una nova veu, i ho fa perquè estructura el seu cant des de la humilitat,- què hi ha més humil que un passeig o un sojorn?- i així va transportant al lector a un món de sensacions, una estada de felicitat plena: la contemplació de Roma per primavera. Evita la cita gratuïta tant literaria com artística que hauria estat tan fàcil en una ciutat com Roma-, i així amb intel·ligència defuig tota frivolitat petulant per endinsar-se en el terreny de les paraules sòlides, que son les úniques que poden explicar novament la vella ciutat. Tampoc accentua massa el pes de la tradició, de la història, que els substitueix per la memòria, i hi ha versos que em transporten directament al Romanticisme, a Keats especialment, però posats al dia, aggiornati: “ El terra fa olor d’humit. I reposa l’herba que creix saludable entre fisures de camins empedrats”, versos que podrien servir de peus d’imatge a alguns dels més bells gravats de Piranesi, un dels grans intèrprets d’aquesta ciutat el nom de la qual, posat al inrevés, explica el perquè d’aquest magnífic Sojorn que la Teresa ens brinda.

 

Artur Ramon Navarro