Dels meus dies a Nàpols torno amb un nou autor a la maleta. L’escriptor Erri de Luca, el més brillant de la seva generació. Enrico de Luca, fou batejat literàriament com a Erri en honor a un avi seu nord-americà, de nom Henry.

Va néixer a Nàpols el 1950 i quan tenia divuit anys es va traslladar a Roma, on va militar en un partit d’esquerra radical. Després de treballar en diversos oficis va debutar tard a la literatura, el 1992, amb Aceto, arcobaleno, quan passava dels quaranta anys, i des de llavors ha estat un cronista de la vida napolitana. “Vaig començar a escriure per tenir companyia i ara continuo escrivint igual. Escric històries del passat i mentre ho faig habito una altra vegada en el passat. Quan escric estic amb persones que per al lector son personatges però que per a mi han estat persones”, confessa. Em compro a la Feltrinelli el llibre Montedidio i me l’empasso en una nit com una glopada d’aigua fresca. Un llibre sense gènere però que condensa molts gèneres per narrar les vivències d’un nen al Nàpols de la post- guerra.

L’endemà de la lectura i amb el record encara fresc de les seves pàgines plenes de vida, recorro el barri que dóna nom a la novel·la i m’arriben com un eco les paraules d’Erri de Luca: “La memòria és com una pedra que es- tà al mig d’un corrent i a vegades les pedres estan properes entre si; i altres vegades no, i has d’omplir els forats amb la imaginació. Jo sóc el propietari de la meva memòria, que vaigaconsultarcomundiccionari.”