Fortuny

Dibuixos i gravats

4 febrer – 30 març 2016

Potser és perquè hi estem acostumats, però no sempre valorem prou l’exquisidesa, unida a l’interès historiogràfic, que tan sovint ens regalen les exposicions organitzades per Artur Ramon. Volem remarcar-ho en presentar aquests dibuixos i estampes de Marià Fortuny i Marsal (1838–1874), un tema que ens és prou conegut per haver-hi dedicat part del nostre temps vital i, per tant, ben bé podria semblar que poc es pot dir de nou. Feliçment, però, estem davant d’unes peces seminals, intemporals, que sempre mereixen relectures, inspiradores de noves idees que alhora propicien una actualització constant del corpus fortunyià.

Això succeeix amb els dibuixos que es mostren, molt poc coneguts i fins i tot alguns inèdits, que s’han pogut vincular amb altres obres, com consta a les fitxes de catàleg de la galeria: Apunts. Dona cosint, nen, cavall i altres, esbossos per al quadre La platja de Portici; Sis apunts d’un gos; Personatges en un parc; Dos estudis: dona nua dempeus i dona agenollada, i la magnífica aiguada Dama amb vestit de ras, al nostre parer un retrat de Mme. Gaye, l’esposa del secretari del duc de Riansares, que Fortuny pintà el 1865 i actualment es conserva al Metropolitan Museum de Nova York.

Quant a les estampes, Fortuny, com altres grans artistes, va fer del gravat un fet experimental, perceptivament i tècnicament, basat en una equilibrada disposició compositiva, una resolució eclèctica i la bellesa dels temes. Es pot asseverar que les seves estampes, amb la desimboltura i espontaneïtat —a voltes no mancades d’intimitat i lluny del gust més decadent d’alguna part de la seva pintura—, passant del virtuosisme figuratiu a, fins i tot, vorejar l’abstracció, obren una via d’accés imprescindible per comprendre íntegrament la seva personalitat artística.

Fortuny va seguir la tradició formativa d’estudiar els grans mestres del passat: Velázquez, Ribera, Rembrandt, els Tiepolo, Goya… I precisament aquí, com a mostra, es pot observar l’estupend dibuix Estudi de la ‘VIII Estació del Via Crucis’ del gravat de Giandomenico Tiepolo, filiació que hem publicat darrerament. D’altra banda Francisco de Goya va ser el seu referent no sols en el tractament de l’aiguafort i l’aiguatinta, sinó demès en la iconografia, com en l’estampa de tendència neorococó o de casaca El botànic, un bellíssim i rar exemplar imprès sobre luxós paper pergamí. El protagonista, vestit a la moda del set-cents i immers en un jardí frondós, observa la vegetació, de la qual sobresurten unes enravenades malves reials, en un entorn espurnejant que evoca el colorit preciosista dels seus quadres.

Igualment, de les lliçons de Goya amb l’aiguatinta i la nocturnitat va extreure el mestratge que queda palès, entre d’altres obres, en la gran Serenata —aquí la prova és en paper de Xina «volant». Un tema romà inspirat en la vida quotidiana del Trastevere, on un grup de músics de carrer són capitanejats pel pinxo Meo Patacca, popular personatge de dilatat pedigrí teatral i folklòric que Fortuny coneixia molt bé, a la vista dels nombrosos dibuixos que va realitzar. Precisament aquí en tenim un bon exemple, Dos apunts: Músic tocant la mandolina, amb personatges iguals o semblants als de la troupe d’en Patacca.

L’estimació dels aiguaforts fortunyians arrenca ja al segle xix, com confirmen la bibliografia i els testimonis de personalitats diverses, entre les quals Vicent Van Gogh. L’artista, d’inspiració tan dispar de la seva, se sentí colpit pels gravats de Fortuny. En la carta enviada des de La Haia, el 3 de gener de 1883, al seu germà Theo deia: «He vist a l’aparador de G. i Cie [Goupil] un aiguafort de Fortuny. Un Anacoreta, així com dues belles proves, Cabilenc mort i La vetlla. En aquest moment sento molt haver-te escrit fa poc que no apreciava l’obra de Fortuny: trobo aquestes peces molt belles. En fi, ho comprendràs sense que t’ho expliqui.»

L’Anacoreta, identificat amb sant Jeroni i amb Job, és un eremita assegut d’esquena a l’espectador enmig d’un paisatge prewagnerià imponent i borrascós. Un vell secall mig nu, que al·ludeix a la solitud i deixa el seu protagonisme en l’anonimat. La força significativa recau totalment en el paisatge, una natura tempestuosa de matisos romàntics que domina la composició del seu gravat més espectacular.

La mort, el silenci del trànsit final, el dol de l’amic i el recolliment és l’assumpte principal de l’Àrab vetllant el cadàver del seu amic, també present aquí en un vell exemplar estampat en paper de Xina collé. Pertany a la sèrie de temàtica magrebina o marroquina: Tànger, Ferrer marroquíCroquis… Fou en aquelles contrades que Fortuny forjà i circumscrigué el coneixement i la magistral captació de la llum africana que tan bé va transmetre en blanc i negre sobre el paper.

Certament molts artistes han viatjat pel nord d’Àfrica, abans i després de Fortuny, però molt pocs han tingut l’experiència de guerra que, per primera vegada, el va portar fins allí. I tampoc gaires han captat en gravat —no és el cas de la pintura— el sentiment sincer d’aquells personatges, despullant-los dels elements més anecdòtics o folklòrics que tan de moda van estar a Europa a partir de la segona meitat del xix.

Tanmateix Croquis, estampat sobre paper pergamí, és un aiguafort de poc contrast lumínic, de grisos de baixa intensitat, un efecte que, al contrari del que puguin opinar els ortodoxos —s’ha dit que és una estampa inacabada i frustrada tècnicament—, resulta molt harmònic, amb l’enfocament del non finito al·lusiu al buit del desert i la mise en page de les figures. Aquesta obra fa pensar en una presa fotogràfica d’un primer pla de personatges desenfocats per una ràfega de vent sorrenc, en resum, en un viratge cap a la modernitat.

D’inspiració clàssica i posa acadèmica, no podem deixar d’esmentar la Victòria. La prova que presenta Artur Ramon té la particularitat que procedeix de la col·lecció de Michael Justin Wentworth, expert en el pintor i gravador del xix James Tissot i autor del catàleg raonat dels seus gravats. Junt amb la Victòria, l’Idil·li, obra també fortament arrelada en la figuració arcàdica i mediterrània, és una de les seves creacions més celebrades, i la va treballar amb diferents tècniques. Mentre que l’altra cara de la moneda és Home estès a terra, l’únic gravat de Fortuny en què apareix el pathos, el dolor, la convulsió del cos seminu tombat a terra. L’home sofreix i intenta incorporar-se de manera que, per l’energia que emana el cos i les formes de la vestidura, tendeix a una nova expressivitat que el diferencia de la resta de gravats.

Sense voler fer més llarga aquesta presentació i abans de concloure, vull recordar una vegada més que estem davant d’un artista català, un dels majors de tots els temps. Fa quasi un segle, quan l’impressionisme ja era un clàssic, s’havia imposat la revolució cubista i W. Kandinsky ja havia presentat la seva primera abstracció, Ortega y Gasset, en escriure la necrològica de l’emperadriu Eugènia de Montijo reblava: «como españoles no podemos olvidar que Eugenia de Montijo y Mariano Fortuny han sido las dos últimas victorias de España sobre Europa» (El Sol, 13 juliol 1920).

Maria Rosa Vives Piqué