Portat per l’índex d’audiència que anuncia el diari em disposo a veure Escenas de un matrimonio (Tele 5). És una sit-com on apareixen diversos matrimonis de diverses edats i que vol ser una comèdia per les rialles enllaunades que acompanyen cada diàleg. Més que una comèdia és una tragèdia,sí, una tragèdia cínica i de mal gust on els guionistes per fer gràcia converteixen el matrimoni en una lluita de carrer on regna la desqualificació constant i l’insult més groller. La ridiculització del matrimoni, d’aquesta institució que gràcies a les parelles homosexuals ha deixat enrere el seu passat conservador per ser la punta de llança de la modernitat. Un programa que s’emet en prime-time, quan molts nens i nenes encara no han anat a dormir i que és un exercici de pedagogia magnífic per fer dels nostres fills la generació dels singles.

Es curiós observar com no hi ha contrastos entre les diferents parelles, -joves, madures i velles-,totes utilitzen el to àcid del ressentiment, de la frustració, i en algunes ocasions de la mala baba per arribar a una conclusió preocupant: el matrimoni és una condemna per a tot ésser humà, la impossibilitat de la convivència. La única diferència està en que a la parella jove, la noia, l’actriu Miren Ibarguren, ensenya tot sovint alguns conjuntets de llenceria fina, la qual cosa enllaça amb l’estètica-camioner que el rerefons del programa proposa.El triomf d’aquesta sèrie nihilista a les Espanyes explica, en part, la diferència que ens separa. L’humor és una de les maneres d’expressió d’un poble. Si a Catalunya ridiculitzem els nostres polítics a través del Polònia, a Espanya es riuen d’ells mateixos a través de les Escenas …. El tan celebrat Polònia no és que em faci massa gràcia, tot i que admiro algunes imitacions que son d’antologia i alguns gags més o menys intel·ligents, alhora trobo a faltar més finesa en el tractament d’alguns temes, però tot plegat té una estratègia d’humor ben estructurat i raonable. En canvi, les Escenas … son absolutament barroeres i sense cap estratègia clara, o millor dit, una que explica de manera simple gran part dels problemes que ens dificulten entendre’ns amb la resta d’espanyols: l’exaltació de l’insult com a arma de destrucció per a la convivència. El to d’aquesta sit-com no està massa allunyat d’algunes declaracions que ens arriben a través de la televisió i que van del messiànic profeta de les ones hertzianes del clero, a les rebequeries d’algunes senyories del Congrés dels Diputats, passant per les declaracions agres de l’entrenador ros pentinat com un patge que un dia fou un futbolista genial.

Mai no ens podrem entendre amb una societat que riu veient com les parelles s’enfonsen en el despreci i en el retret. Quan la representació de l’insult supleix a la de les paraules, quan l’escenificació de l’odi suplanta al de l’amor, quan es crida i no es parla, la societat està greument malalta i plena de prejudicis. No tingueu cap mena de dubtes: molts dels que riuen davant de les Escenas… son els mateixos que ens defineixen com a “catalanes de mierda” i pensen que “hablamos catalán para joderlos”. Em jugo un pèsol. Malauradament, però, molts catalans també gaudeixen d’aquesta estètica de l’insult mentre sopen…

Artur Ramon i Navarro