Prefereixo no sincerar-me sobre la meva reacció natural a la possibilitat que Madrid organitzés els Jocs Olímpics de 2016. No vull caure en un exercici demagògic, fariseu, com tants han caigut aquests dies, el debat entre el cap o allò políticament correcte que ens diu que cal donar suport a la capital, i el cor o allò visceral que ens diu que, amb els Jocs, la distància entre Madrid i nosaltres que ja és abismal hagués estat insondable.

La veritat és que tothom sabia que les opcions de Madrid eren ben poques amb rivals de la talla de Chicago, Tokio i sobretot Rio. No recordo que una el.lecció de seu olímpica es visqués amb tanta expectació mediàtica i amb tanta presència de caps d’Estat i caps coronats. Molts ens preguntem si tota aquesta gent no té millor coses a fer: tot molt exagerat. De la delegació espanyola vaig observar alguns trets que voldria subratllar. D’una banda, el missatge de “tengo una corazonada” el trobo de glucosa i molt perillós perquè si no guanyes la corazonada adivina passa a ser una corazonada trista i de decepció. De l’altra, no entenc l’interés d’uniformar-ho tot, des de les maletes vermelles als vestits d’homes i dones, potser pensant que uniformats donen una imatge de més unitat. També m’han sobrat tots els comentaris triomfalistes abans de jugar el match, molt a l’estil del nacionalisme espanyol abocat als esports com quan la roja havia de guanyar tots els Mundials abans de començar-los. Aquest patriotisme ranci i hispànic es basa en el despreci del rival i no entenc els gestos d’eufòria quan les altres ciutats candidates eren eliminades que em recorden a aquells que aplaudeixen els errors no forçats del rival en els partits de tennis o quan un jugador falla un penalti. Però el que més em disgusta és aquest cant absurd i pepero del “ a por ellos, oe, a por ellos, oe” que mai no he entès. En aquest cas, a per qui anaven?. Inclús vaig veure la Reina cantant aquest cant tribal ben a prop de Raül i de Arantxa Sánchez. Lamentable.

Quant als discursos, crec que les figures mediàtiques van ser més negatives que positives, van aportar ben poc a la decisió final, van restar més que sumar. Així, Obama no va ajudar a Chicago perquè els membres del COI son gent bastant esnob i van tenir l’oportunitat única de penalitzar el triomf de l’efecte Obama que és com la cervesa San Miguel. I el discurs de Samaranch (remarcant la ch com agrada a Espanya) va ser positiu de portes a dintre (cap espanyol podrà dir que l’il.lustre català no els va ajudar) però perniciós de portes enfora: semblava que demanés caritat des del llit de mort. Quina vanitat!.

De tot plegat, em pregunto dues coses: on va quedar l’esperit olímpic?. Probablement, només en el reconeixement de la derrota. I per què volen celebrar uns Jocs si a Espanya (Barcelona s’entén) ja en vem celebrar uns i de molt èxit?. En fi, ara veurem si volen seguir somniant en el 2020 o la data ja queda massa llunyana i abandonen els somnis olímpics.

Artur Ramon i Navarro