GUINOVART. ANYS 50
JOSÉ CORREDOR-MATHEOS

Sento una certa desconfiança davant els esquematismes, i no em preguntaria si Josep Guinovart és un pintor florentí o un pintor venecià: és a dir, un d’aquells que són bàsicament dibuixants o dels que s’expressen preferentment mitjançant els pigments, els que senten amb força el gust per la pasta pictòrica. Les coses són sempre més complexes i cal matisar molt. Referint-me primer al recull de dibuixos dels anys cinquanta podem comprovar que ha estat un dibuixant extraordinari. Però fixeu-vos bé: la riquesa de tons en les trames i en les ombres revela el pintor. Això sense comptar que sovint aplica un vermell pàl·lid, un ocre clar o una nota de blau en un punt concret que vol destacar.

Els temes d’aquests dibuixos són molt diversos. Es tractava d’il·lustrar la revista anomenada així mateix, Revista, que es publicava a Barcelona els primers anys cinquanta, i que havia creat l’inoblidable Alberto Puig Palau. Veiem sobretot personatges, contextualitzats en unes situacions ben vives. Pagesos i altra gent generalment senzilla: homes, dones, infants. Guinovart, com que va passar la guerra a Agramunt, ha tingut sempre molt present el camp, els seus personatges i les diverses activitats que s’hi fan. Alguns d’aquests paisatges són en part resultat d’un viatge que va fer per Castella i que li va impressionar, però estic segur que darrere s’amaga el record indeleble del camp despullat dels voltants d’Agramunt.

Trobem també caps de dona, amb una tipologia de cara gran i força arrodonida que es manté en dibuixos de dècades posteriors. I és curiós observar que la seva figuració d’aleshores es trobava a mig camí de la tradició iniciada al Renaixement i els nous camins oberts per Picasso. En aquestes realitzacions trobem exemples dels canvis produïts per la seva llarga estada a París. La figura humana comença a derivar de vegades cap a una visió que suposa una crítica social alhora que l’inici d’un allunyament del realisme figuratiu.

L’estada a París va ser, efectivament, un ferment molt decisiu de canvi. Encara que el pas a l’abstracció va trigar uns anys a produir-se s’aprecia una sensació de crisi –una crisi de creixement, de nous descobriments– i aquests dibuixos i alguns olis són signes d’una transformació. Els olis són molt diversos pels temes i el tractament. En un d’ells, Paisatge, de 1954, veiem un poble no gaire realista on destaca la torre de l’església i es descobreix l’arrel cubista que apareix des de 1952. D’aquell mateix any –1954– és un dibuix de Château-fort de geometria molt més marcada, resultat del viatge que acabava de fer a Holanda. La figura de Maternitat té relació amb altres quadres de gran format que va pintar en els primers anys cinquanta. Revela tendresa, interès per la gent humil, i forma part de la preocupació per les injustícies socials que es reflectirà en el futur.

Però el registre de l’obra de Guinovart és molt variat i ric. El Paisatge de 1955 té una puresa plàstica extraordinària, on aplica els colors amb una finor i una sensibilitat que trobem sempre en molts dels seus quadres i que contrasten amb altres on predomina una gran força. Escena rural (1955) és un pas cap a l’abstracció que, de totes maneres, triga a manifestar-se plenament, però que s’insinua des de 1954, en obres no exposades com Somorrostro i Paisatge holandès, de 1954. El personatge de La corrida (1952) es veu frontalment, com plantant cara a l’espectador i no al brau, que es troba al seu costat. Com els Pallassos de 1958, d’un cromatisme alegre, festiu, que connota llibertat, mostra la seva atracció pel món allunyat de la gran urbs.

Aquesta exposició de pintures i dibuixos del Guinovart dels anys cinquanta constitueix un gran encert, resultat d’una llarga recerca portada a terme per Artur Ramon. I estic segur que conèixer millor la primera època d’aquest gran artista ens aportarà, amb el goig que produeix sempre el gran art, la constatació de la diversitat i riquesa de la seva obra i els principals trets que l’han caracteritzat sempre.