Els vidres catalans del Set-cents tenen característiques especials i ens atrauen per la seva forta personalitat: són formes realitzades acuradament que no tenen paral·lel enlloc d’Europa. Van heretar la saviesa tècnica de les produccions dels forns del Principat dels dos segles anteriors, però es van adaptar a les noves necessitats de la societat catalana del segle XVIII.

Al llarg del segle xv, i de manera destacada durant la centúria següent, els vidriers catalans, sobretot els establerts a Barcelona i Mataró, van adoptar la millor tradició tècnica d’aquella època, la dels forns venecians. Aquesta tècnica —coneguda aleshores com a façon de Venise o «manera veneciana»— es caracteritzava per l’elaboració de vidres cristal·lins de parets lleugeríssimes i formes sofisticades, destinats a complir les noves funcions que imposava la cultura del Renaixement. La singularitat d’aquells vidres era deguda a la recuperació d’antigues tècniques formatives i decoratives romanes que els vidriers venecians van actualitzar, igual com ho van fer els arquitectes, pintors o escultors del Renaixement. Aquell viatge de totes les arts cap al passat, cercant les eines d’un present nou que havia de deixar enrere la formes medievals, va tenir com a resultat el naixement d’una producció culta i innovadora que, des de Murano, va dictar una nova estètica al vidre europeu. Els forns catalans i altres centres vidriers d’Europa van interpretar aquella revolució tècnica i la van adaptar a les seves possibilitats i als gustos locals.

Vers 1700 l’èxit del cristall de Bohèmia va desplaçar el centre de gravetat del vidre europeu cap al centre del continent. Venècia va començar a esllanguir-se i es va imposar un nou gust aristocràtic pel vidre més pesant i brillant, susceptible de ser tallat i gravat, de formes més semblants a les dels objectes fets amb cristall de roca o altres minerals. La façon de Venise exhauria el seu dictat estètic i les corts europees es delien per adquirir peces noves que aportaven formes perfectament en sintonia amb el nou gust del Barroc madur. L’arribada a Espanya del nét de Lluís XIV, Felip duc d’Anjou, coronat com Felip V, va introduir en el país el gust pels vidres a l’estil de Bohèmia i va dur a la fundació de la Real Fábrica de Cristales de La Granja, que des de 1745 va servir a la Corona espanyola vidres que seguien la nova moda.

Si bé a Catalunya es van importar vidres dels forns germànics i bohemis, tot i que s’allunyaven força del gust aristocràtic, la producció local es va transformar radicalment per diferents motius i va donar lloc a creacions molt originals de qualitats diverses. En aquest sentit cal tenir present la gran transformació econòmica del territori després de la guerra de Successió i al llarg tot el segle xviii, que va posar a l’abast de capes molt àmplies de la societat catalana la possibilitat d’adquirir peces de vidre. D’altra banda els obradors catalans continuaven treballant segons la inèrcia tècnica de la façon de Venise, ara però creant formes noves allunyades del gust dels segles anteriors. La unió de les tècniques esmentades —que exigien al vidrier una gran perícia i molts coneixements— amb el nou gust popular va afavorir l’ampliació del mercat i va tenir com a resultat una manufactura amb un ventall formal clarament singular. L’almorratxa, el càntir i el porró en són els testimonis més evidents, tot i que no els únics.

En perdre pes el dictat estètic dels forns de Murano, dedicats al llarg del segle xviii a una nova complexitat decorativa de les seves formes anteriors, com també el gust cortesà per l’estil de Bohèmia que havia imposat la nova dinastia borbònica, es va crear un espai de llibertat, una mena d’illa on els vidriers creaven treballs clarament diferenciats de les dues tendències esmentades. Malgrat tot no cal entendre aquest fenomen simplement com una popularització de la producció, pel fet que una gran part dels vidres obrats a Catalunya, els més allunyats de l’esclavitud de l’ús quotidià que n’escurça la vida, es feien continuant clarament la inèrcia veneciana. Se seguien emprant tècniques com ara la decoració amb lacticini o fils blaus i la decoloració de la pasta, i s’aconseguien vidres força incolors, cristal·lins i de parets lleugeres, això és tècnicament molt elaborats.

Aquestes característiques es poden comprovar en peces com les almorratxes, perfumadors amb aigua de roses dels quals no ens ha arribat cap exemplar anterior a 1600, si bé en tenim notícia des del segle xiv. En el Set-cents aquest original objecte es va transformar i, juntament amb el càntir, és el que expressa més bé l’abarrocament decoratiu, amb aplicacions de fils pinçats i caboixons, sovint amb decoració de fils blancs o blaus. Aleshores s’utilitzava un vidre força incolor de parets lleugeres en clara sintonia amb la manera d’obrar els objectes a Venècia. És en aquella centúria que l’almorratxa va deixar de ser únicament un perfumador domèstic per esdevenir un objecte central en algunes demostracions populars; en destaca el ball de l’almorratxa, estès per tota la geografia del Principat i que encara avui segueix viu en poblacions com Gironella, Lloret, Arenys de Mar o Sant Pol, entre d’altres.

El càntir de vidre, un objecte que de fet contradiu la funció refrescant de l’homònim de ceràmica del qual pren la forma, també va viure un desenvolupament original amb un ampli repertori decoratiu similar al de l’almorratxa. Com aquesta, el càntir de vidre s’emprava per a funcions noves que en determinaven la forma. Ens referim per exemple al càntir de bateig, que tenia el broc acabat en forma ametllada o bé circular depenent del sexe de l’infant nouvingut.

Ampolles, aiguabeneiteres, porrons, llànties de paret i altres peces conformen un catàleg d’objectes representatius de la manufactura del vidre a Catalunya al llarg del segle XVIII. No cal oblidar el fet que una part molt important dels vidres que s’elaboraven eren de factura més senzilla, tècnicament poc sofisticats, per proveir la demanda d’objectes econòmics destinats a l’ús domèstic quotidià. És per aquest motiu que dels darrers ens han arribat menys exemplars, i que els elaborats amb tècniques sofisticades i més allunyats de l’ús quotidià han pogut travessar el temps. Fins i tot això és un petit miracle.

Aquests vidres, dels quals podem veure una representació excel·lent en aquesta exposició, constitueixen sense cap mena de dubte una producció única en el panorama de les arts de l’objecte europees. La seva originalitat ha estat un motiu d’admiració des que en el darrer quart del segle XIX s’inicià el gust d’atresorar-los, tant per part de diferents museus com de col·leccionistes d’arreu del món.