Faunia

Com alguns de vosaltres ja sabeu, pacients lectors, al menys una vegada a l’any em sacrifico pels meus fills tot portant-los allà on mai no hi aniria tot sol. No em refereixo als museus d’història natural amb els fascinants esquelets de dinosaures sinó a aquests parcs temàtics que com noves poblacions van destacant entre els nous espais d’oci familiar. Per sort, els meus fills, criatures relativament prudents, mai no ens han demanat que els portem a l’horror dels horrors de la cultura del cartró-pedra: l’ensucrat EuroDisney on reina la hipòcrita Blancaneus, un lloc que per sort només he vist en imatges que han estat suficients per provocar-me una gran compassió pels pobres treballadors eurodisnians que surten de casa disfressats de Mickey Mouse.

Arribem a Faunia en un barri perifèric de Madrid. El metro ens deixa a Valdebernardo (els topònims madrilenys son sensacionals, aquest sembla escrit en homenatge a l’entrenador del Real Madrid) i després de caminar dos kilòmetres i comprar les entrades i fer-nos el retrat de família pertinent, entrem al paradís dels parcs temàtics d’animals, territori a mig camí entre el clàssic zoològic de tota la vida i el ja més modern Riu Lleó Safari. La primera cosa que sobta és que no fa aquella fortor pròpia del nostre zoològic, una pudor animal, sense Axel, indescriptible, a tigre de veritat. Aquí no, fa inclús bona olor, tot i les especies que de seguida anem veient: pares amb xandall arribats de Alcorcón amb nenes que els hi pregunten: “papi, los animales son de verdaz” mentre ens creuen uns estruços presumits. Visitem els diversos pavellons com si estiguéssim a l’exposició Universal. Recreacions del món natural més o menys encertades. Entrem en un subterrani que ens porta a una espècie de Pol Àrtic en miniatura, un pessebre blanc on hi neva, amb desenes de pingüins desnortats que ens miren vestits d’ esmoking amb cara de no entendre res. O una escenografia bastant convincent de la jungla tropical amb lloros verds de veritat que semblen dissecats o titis saltant d’arbre en arbre. Per què la cosa sembli més real et deixen fer un petit circuït entre boires baixes i animals salvatges i així ens sembla que hem anat a l’Amazones sense moure’ns de Madrid. Son els avantatges del món global i temàtic: hem perdut la noció de l’espai i el temps i vivim sempre en escenaris que semblen sortit dels jocs de les video-consoles. La cosa virtual va guanyant la partida estètica a la cosa real.

A les dues arriba el show de les foques amb aquella estètica del circ. El públic és majoritàriament nadiu i ens miren amb mala cara quan senten que parlem en català. Estic per anunciar als quatre vents que el meu nom no és Arturo, sinó Artur, aquí i a la Xina Popular però no ho faig perquè em falten les agalles del gran Carod i els observo amb curiositat antropològica. Miro com preparen un pícnic molt castís, plastificat, amb xoriço i entrepans de calamar, tot tristíssim sense pa amb tomàquet. Famílies en xandall Adidas: ells amb perilla i ulleres de soldadors i elles amb permanents perifèriques i tanges color vainilla. Sensacional. L’espectacle no està en la peixera i les foques que patèticament ens saluden aplaudint amb llurs aletes d’ornit brillant sinó amb aquestes especies humanes tan diferents i tan característiques, tan espanyoles. Tornaré a Faunia un dia sol per comprendre que aquest, tot i els esforços de modernització, no és el meu país i aquesta faunia no pertany a la meva espècie…

 

Artur Ramon Navarro